No sabem què passarà l’endemà del 21-D. No sabem ni si guanyarem per molt, per poc, ni si perdrem, ni si se’ns respectarà el resultat si és a favor nostre. Tampoc no sabem si la brama que corre que Rajoy ha convocat eleccions forçat per Europa, per saber d’una vegada si som majoria, és certa.
Sigui com sigui, arribar al 21-D, als independentistes se’ns està fent molt llarg. Mig govern a l’exili, sis consellers en llibertat sota fiança i Junqueras, Forn i els Jordis a la presó per reiteració delictiva —o sigui, per mantenir els seus principis—; els partits unionistes i els diaris del govern escopint gripaus cada vegada que obren la boca; nosaltres mancats de confiança en l’èxit del procés, en nosaltres mateixos, vilipendiats, espantats, apallissats. I el govern central aprofitant l’avinentesa per deixar-nos esclafats arran de terra.
Si bé el desmantellament de Catalunya va començar fa molt temps —faig memòria: la manca d’inversions, el dèficit fiscal, els intents d’espanyolitzar-nos des de l’escola, totes les lleis i decrets suspesos des del 2012—, podria semblar que l’ofensiva es va iniciar el 6 i 7 de setembre d’aquest any. En tot cas, el 6 i 7 de setembre va donar-los l’excusa per agafar l’escombra 155 —impulsada per sis mans, no ho oblidem— i assolar tot el que havíem construït durant quaranta anys. Normalitzar-nos, en diuen ells. Ens han pres les conselleries i els consellers, els Mossos, les delegacions exteriors i el Parlament, o sigui l’autogovern en ple. Ens han imposat una altra llengua, a l’administració i a sanitat, de moment. Estan esgarrapant l’escola catalana, la de la integració i la immersió lingüística, sí. Ens prenen les empreses, el negoci internacional i el finançament a les entitats socials. Reprimeixen i volen acabar tancant la televisió i la ràdio públiques i també prohibeixen segons quines paraules i els llaços grocs, per tant, ens prenen la llibertat d’expressió. Però saben què, senyors de l’escombra? Catalunya ja tenia un Parlament al segle XI. I saben què vol dir això? Que ja ens agradava parlamentar, que ja fèiem política, que ja estàvem pel diàleg. Vostès poden creure que escombren fins al darrer racó de Catalunya, que ens ho prenen tot, que no ens deixen res, però els catalans tenim valors que vostès no ens podran prendre mai. Si ens prenen el govern, quedem els ciutadans, si ens prenen els llaços ens quedarà el groc, si ens prenen els mitjans de subsistència ens quedarà el cervell i els braços per tornar-los a crear. No ens prendran l’esperit de supervivència, ni l’afany de superació, ni les ganes de progressar perquè —segur que ho saben i d’aquí els ve el neguit— els que vivim a Catalunya ho portem gravat en els gens, i el perquè d’això no el sé ni jo, però la història ho demostra. No ens prendran la mentida ni la violència perquè no les hem tingut mai. No ens prendran la solidaritat, ni els valors democràtics, ni ens prendran Marc Márquez, ni el Barça, ni tots els campions que tenim en aquest país, ni el doctor Clotet, ni els millors cuiners del món, ni els avenços mèdics i tecnològics. Què? Pica, no?
Senyors de l’escombra, quan acabin de «normalitzar» Catalunya, tornin cap a casa seva i netegin els seus racons, però prenguin un feix d’escombres, que amb una no en tindran prou. Comencin escombrant casa seva, que tindran feina, i després ampliïn el cercle i moguin l’escombra amb energia per netejar aquest sistema judicial que els embolcalla. I una darrera instrucció d’ús: no escombrin cap a casa, que això ja ho fan sempre; escombrin cap enfora i obrin, si poden, algun camí per «normalitzar» la democràcia. Si volen encara hi són a temps de passar l’escombra, tot i que com que no volen suposo que avui mateix prohibiran les escombres, oi?