Prefereixo Carles Puigdemont en llibertat vigilada a Bèlgica que tancat a la presó espanyola de Soto del Real. La darrera jugada del president català ha estat mestra i un atac molt important a l’enroc del Govern i la justícia espanyola. La decisió del jutge belga desmunta l’estratègia de l’Estat espanyola i dona a la causa catalana una matèria primera molt valuosa mentre no s’executa l’eurordre per extradir el president català i els quatre consellers fa el seu recorregut jurídic: temps.
Temps que permetrà Puigdemont fer campanya a les eleccions del 21 de desembre, però també veure com cada cop més polítics europeus criticaran l’actitud espanyola en el procés català. I és que és inassumible per l’espai de llibertat que vol ser la Unió Europea que polítics escollits democràticament i líders socials pacífics estiguin tancats a presó. I més després de les mínimes garanties jurídiques que han tingut i els lamentables abusos policials que han patit.
Mentre les veus a Europa, que amb una diferent gradació, demanen una solució política o arriben a comparar l’actual govern Rajoy amb el franquisme, alguns dirigents polítics espanyols comencen a perdre els nervis, perquè s’està evidenciant que darrere d’una façana d’un estat de dret hi ha un règim que tendeix perillosament cap a l’autoritarisme si no és que hi està instal·lat ja. No hi ha separació de poders, els mitjans de comunicació estan controlats de forma descarada pel govern, la policia està polititzada i grups feixistes cometen agressions campant pel carrer sense control.
El govern espanyol ha volgut afrontar el problema català per la via jurídica fabricant uns delictes que no existeixen i ja ha generat una desena de presos polítics. Les costures de l’estat de dret estan petant. I Europa ho està veient. Els costa reaccionar perquè una llei no escrita en la diplomàcia és que entre estats no es trepitgen. Però la internacionalització del problema polític català està posant en entredit la idea mateixa d’Europa, molt tocada els darrers temps per la crisi dels refugiats. I aquesta és una veritat molt incòmoda.
