Personalment, no ho puc entendre d’altra manera, i m’ho confirma la tradició que connecta sense cap mena de dubte amb l’Evangeli de Jesús: sé que casar-se és prendre un compromís relacionat amb el més profund de la persona, que és estimar l’altre, amb plena llibertat i lliurament, i una decisió d’aquesta mena només té sentit si es pren sense límit de temps. Una altra cosa és la separació o divorci que, si legalment constitueixen un punt final per a un matrimoni, només tenen sentit si responen al fet que l’amor amb què la parella s’estimava, ha desaparegut: una decisió legal no «fa» la realitat, només la constata. Amb tot, no puc deixar de reconèixer que la cultura d’avui fa molt difícil de prendre una decisió «per sempre». Avui, a diferència d’abans, que et compraves un pis o un vehicle o un frigorífic «per sempre», és difícil que algú ho faci per sempre; a més, avui tothom és conscient que, quan es fa malbé un aparell, més que reparar-lo, que és més car i que mai o gairebé mai queda com abans, més val comprar-ne un de nou.
D’aquí, però, a postular un matrimoni per un període, amb l’opció de poder renovar el compromís per un període posterior, hi ha una distància enorme. Suprimir aquesta distància voldria dir fer del matrimoni un contracte comercial, que ignora que l’amor no es compra ni es ven; i, naturalment, no tindria en compte el caràcter sacramental de l’amor conjugal, que significa i realitza, quan és un amor lliure, la relació amorosa entre Crist i l’Església. I comprenc que l’Església no vulgui ni pugui reconèixer com a vàlid un matrimoni que no sigui, en principi, per sempre. No crec, tanmateix, desassenyat que la parella o un de la parella que es casa conservin, posem per cas, un habitatge diferent del de la parella, per si de cas.