Seu de la capital administrativa d’Europa, Bèlgica és un dels pocs països de la UE que pot concedir asil polític a ciutadans d’algun dels estats membres. El viatge de Puigdemont i cinc consellers a Brussel·les no pot ser, doncs, casual. A l’espera de la seva compareixença per argumentar aquesta sobtada sortida de Catalunya, el que és evident és que la partida d’escacs entre l’independentisme català i les forces de l’Estat espanyol no ha acabat.
Alguns interpretaran el viatge de Puigdemont com una fugida de la justícia espanyola i en un intent desesperat per governar des de l’exili. Altres, en canvi, veuran en aquesta acció un nou pas en l’estratègia per aconseguir que la República de Catalunya sigui reconeguda per la comunitat internacional. El cert és que portar el focus mediàtic del president de Catalunya al cor d’Europa, tan sols hores després d’haver estat destituït i acusat de rebel·lió, no pot passar desapercebut. I en això està ara Puigdemont, que precisament va iniciar la setmana amb un tuit en el que advertia que, malgrat el 155, continuaria treballant per la República catalana.
Mentrestant s’ha iniciat el desembarcament de ministres al capdavant de les conselleries del govern català destituït. La perspectiva d’unes eleccions el pròxim 21 de desembre, convocades pel mateix Mariano Rajoy, són un cop d’efecte inesperat i donen aire a bona part de la ciutadania contrària a la independència, que té ara l’oportunitat d’expressar-se a través de les urnes en unes eleccions amb «garanties constitucionals». Per als partits independentistes i el seu electoral, en canvi, la concurrència en aquests comicis imposats és una pedra a la sabata, però en cap cas un problema per a formacions que sempre s’han vanagloriat de «no tenir por a les urnes». Però, mentre que els partits unionistes ho tenen clar, la dificultat per a PdCAT, ERC i CUP serà formular un missatge que mobilitzi un votant que ja es considera independent però al qual se l’haurà de convèncer, una vegada més, per participar en uns comicis autonòmics.