Influencer és un terme que es refereix a aquelles persones que tenen influència i repercussió sobre un tema concret i que per aquest motiu poden fer que una marca es vengui més.
Partint del sentit de l’humor que tenim els catalans —el de llençar clavells als guàrdies civils i cantar-los cançonetes—, que ens permet treure ferro a qualsevol assumpte greu, i també riure’ns de nosaltres mateixos, he de dir que m’he començat a plantejar si jo no sóc també una influencer. De quina marca? De la marca “independència”. M’explicaré.
A finals de juny vaig publicar una novel·la, El silenci de Vallbona, en la trama de la qual les monges trencaven un silenci de vuit-cents anys; doncs bé, les monges fa deu dies van trencar el silenci —no va ser de vuit-cents anys, però sí de tres-cents—, oferint el monestir perquè el poble de Vallbona pogués votar en el referèndum. Ho van fer quan ningú a l’Església catalana s’havia pronunciat encara sobre el tema. També fa quinze dies en aquesta columna em queixava que no s’aixequessin veus a Espanya en favor de la democràcia i contra els mètodes de força de l’estat espanyol per aturar el referèndum. Resultat? La setmana passada hi va haver més de trenta manifestacions a tot Espanya a favor del referèndum i la democràcia, i encara continuen.
Per altra banda, ja fa temps que penso —i qui no?— que si la comunitat internacional no ens dona suport, no tenim res a fer contra un estat espanyol acorralat que ataca amb ungles i dents i sense treves per tal de fer respectar la «seva legalitat»; i ves per on, l’endemà del 20S el món sencer parlava de nosaltres i no només la premsa, sinó també els parlaments dels governs, els polítics i els partits de diferents estats democràtics. També trobava a faltar els joves, perquè la majoria em semblaven indiferents a la causa de la independència; gràcies al setge de l’estat espanyol ja han reaccionat i encara ho estan fent amb la força que els és pròpia i que necessitem imprescindiblement. I també pensava en l’Església catalana que, salvant les monges de Vallbona, estava ben callada, però ara, ja fa uns dies, 300 capellans s’han manifestat a favor del dret a decidir en el referèndum; això a banda d’altres veus puntuals dins l’Església.
Queda clar, doncs, que les meves idees influencien la societat, fins i tot aquelles que encara no he expressat en públic. No serà que els meus desitjos són comuns als de bona part del país, que la unió fa la força i que quan una cosa es desitja amb intensitat té moltes més probabilitats de complir-se?
Torno al seny, a l’expressió seriosa i al sentiment. Segur que em deu faltar alguna cosa per ser una influencer influent, que tampoc no sé si voldria ser-ho, però si per una casualitat casual resulta que puc influir en algú que em llegeixi, hauré d’explicar aquí que el dia 1 d’octubre a les 8 del matí seré al meu col·legi electoral amb la motxilla plena de provisions per poder-m’hi passar el dia, sigui el que sigui i passi el que passi, i votar SÍ. Per què? Perquè des dels quinze anys que somnio en una Catalunya independent, perquè fins en fa pocs sempre vaig pensar que només era un somni i perquè ara és el moment, potser únic, que el somni es podria fer realitat.