Barcelona i Cambrils han viscut aquest estiu en primera persona el terror. Però més enllà de les víctimes mortals, de les persones ferides i de les famílies trencades, és evident que els atemptats del passat 17 d’agost deixen seqüeles en la societat. Fins a quin punt condiciona el nostre dia a dia l’amenaça terrorista? Deixem de fer coses per por? Després de gairebé un mes, la normalitat ha tornat aparentment als carrers i places de Catalunya, però el rerefons del radicalisme islàmic existent a dins de casa nostra continua ben present en l’imaginari col·lectiu, fins al punt que els bol·lards de ciment per protegir els carrers de vianants són habituals a molts municipis. De tot això parlem amb Ángel Belzunegui, sociòleg de la URV i director de la Càtedra d’Inclusió Social de la universitat tarragonina.
La gent té por a nous atemptats?
En aquestes setmanes posteriors als atacs terroristes he observat dues situacions diferents. Una és la que es produeix a ciutats com Tarragona, on la presència de comunitats musulmanes al centre és pràcticament inexistent. A la Rambla Nova, a la plaça Verdaguer, a la Part Alta… és molt difícil veure colles de joves àrabs pels carrers. Les comunitats musulmanes estan més establertes als barris de l’exterior. La sensació és que en aquestes ciutats amb poca barreja la por no hi és tan present. Ben diferent és en ciutats més cosmopolites, com ara Barcelona, on hi ha més pluralitat de races i la presència de persones amb estètica musulmana és més habitual. Allí la sensació és que el perill es pot tocar. Això també passa a pobles petits de les nostres comarques, on les comunitats musulmanes sí que són importants i ocupen amb regularitat els espais públics.
I hem canviat els nostres hàbits?
No, no s’està produint aquest efecte. La gent continua fent més o menys el mateix que feia, fins i tot en temes d’oci col·lectiu. Però és evident que, si es tornés a produir un nou atemptat a Catalunya en els pròxims mesos, la situació podria canviar d’un dia per l’altre. Els comportaments d’oci col·lectiu canviarien.
I quines seqüeles deixen els atemptats en la societat?
Per un costat, cada vegada serem més exigents en matèria de protecció. Vet aquí la presència de bol·lards de formigó per tal de protegir els principals carrers de vianants dels municipis, com ara la Rambla Nova de Tarragona o el centre de Reus. Són una resposta a les reclamacions de la ciutadania i han vingut per quedar-s’hi. Però el problema és que la seguretat al 100% no existeix i això tothom ho sap. És per això que per lluitar contra el terrorisme islàmic a casa nostra caldrà posar molta gent a treballar a tots nivells, no només amb els cossos de seguretat.
Què vol dir?
Els cossos de seguretat s’han de coordinar i compartir informació per reduir les opcions dels radicals, però cal anar molt més enllà. Cal vigilar a les escoles, cal la col·laboració de la comunitat musulmana, que ha de ser la primera interessada a erradicar la radicalització, i cal que la ciutadania en el seu conjunt adopti una sensibilització constant envers el tema per alertar davant de qualsevol indici. Jo soc basc i vaig viure el terror a la meva terra amb ETA. Allà el terrorisme no va començar a acabar-se fins que el conjunt de la societat, a tots els nivells, va girar l’esquena a la violència.
Cal vigilar les escoles?
Cal incidir, sobretot, a les escoles. A través de la Càtedra de la URV hem fet recentment un estudi sobre la segregació a l’ensenyament de Tarragona i li puc assegurar que hi ha professors que reconeixen que tenen alumnes d’origen musulmà que estan clarament radicalitzats. Són joves de 13 o 14 anys que, en el futur, si no els abordem, poden arribar a cometre atrocitats com les perpetrades a Barcelona i Cambrils. Que aquests joves pugin d’aquesta manera és una cosa que, com a societat, no ens podem permetre. És un fracàs. Hem de començar a analitzar els processos de radicalització entre el jovent musulmà que és nascut a casa nostra i actuar, perquè si no l’amenaça no s’acabarà ni en dècades. Tinc la sensació, a més, que la integració de les primeres generacions de musulmans catalans s’està fent més malament que a França ara fa uns 30 anys.
M’ho està posant molt negre…
El que s’ha de fer, insisteixo, és posar molts professionals a treballar contra els processos de radicalització, a les escoles, a les presons, a les xarxes socials… No es pot abaixar la guàrdia. Una cosa és la tasca que fan els cossos de seguretat i una altra la que podem fer com a societat si treballem de manera coordinada entre tots els països d’Europa. Pensi que els nois àrabs no estan arribant a les nostres universitats… en canvi les noies musulmanes, sí. Això ens hauria de cridar l’atenció. Repeteixo que per no perdre aquest jovent hem de treballar molt més del que ho hem fet fins ara.
Parlem de la gestió que s’ha fet dels atemptats del passat mes d’agost.
Des del punt de vista social, les institucions han de fer una crida a la normalitat, ja que l’amenaça terrorista no pot condicionar el nostre dia a dia. Però també cal exigir que aquelles institucions destinades a protegir la ciutadania que garanteixin al màxim les condicions perquè puguem viure amb normalitat. Una altra cosa és la gestió prèvia dels atemptats. És difícil d’acceptar, sobretot després que els Mossos d’Esquadra fessin una tasca brillant després dels atacs, però són evidents les errades en la seguretat del país, començant pels mateixos veïns de Ripoll i d’Alcanar, que no van saber veure que alguna cosa passava. Com pot ser que l’alcalde de Ripoll no conegués l’imam del poble, que feia temps que s’estava dedicant a adoctrinar joves? Com pot ser que els Mossos no trobessin res sospitós a la casa ocupada durant sis mesos a Alcanar? Com pot ser que la mateixa comunitat musulmana de Catalunya no sàpiga què està passant en una de les seves mesquites? Són preguntes que cal fer-se per donar respostes i solucions per al futur.
Poden produir-se conats de racisme arran dels atemptats?
Catalunya sempre ha estat una societat integradora i ho continua sent. Als nostres pobles i ciutats hi viu gent de totes les nacionalitats i, en general, tot es fa amb harmonia i amb respecte. Sentir desconfiança envers un grup de joves àrabs que pugen amb tu a l’autobús no és racisme. Des del punt de vista sociològic, i sobretot amb els atemptats tan recents, es tracta d’una reacció lògica relacionada amb l’instint de supervivència. El 99% de les persones que cometen aquests atacs terroristes són àrabs i és inevitable que la gent senti un calfred quan algú amb aquesta estètica seu al costat o se’l creua a la cua del supermercat. Això no impedeix que després, un cop coneguis la persona, puguis arribar a fer-t’hi amic.