El violoncel de l’Svetlana

Per . Actualitzat el

Considero que no estic ben dotada per a la música, ni per cantar-la ni per escoltar-la i no sé si quan la gent parla de l’emoció que li provoca la música, segons quina música, es refereix a la que vaig sentir jo fa uns quants dies escoltant el violoncel de l’Svetlana Tovstukha.

Una bona amiga em va regalar unes invitacions pel concert que la JOFICAT, la Jove Orquestra Filharmònica de Catalunya, feia al Teatre Tarragona, dins del Festival Internacional de música Costa Daurada-Salou. Enmig del concert va aparèixer l’Svetlana amb el seu violoncel i hi va fer una intervenció combinada amb l’orquestra. Sense adonar-me’n hi vaig concentrar tota la meva atenció. L’Svetlana abraçava el violoncel, més ben dit, l’embolcallava, i en cada nota que li arrencava semblava parlar-li. Però no només parlava amb ell, també parlava amb el públic; amb la seva expressió semblava explicar-nos quines emocions li reportava la seva música, que no per coneguda i virtuosa, deixava de sentir com si fos la primera vegada.

Vaig poder gaudir del seu art uns dies més tard en un altre concert del mateix festival a la Capella Jujol, del Mas Carreres de Roda de Berà, una petita joia, penso que no massa coneguda pels que la tenim tant a prop, d’aquest arquitecte modernista. Quan hi vaig arribar, l’Svetlana estava sola, admirant la capella. No em vaig poder aguantar de dir-li que la seva música m’havia enlairat. Ella m’ho va agrair i em va dir com excusant-se: «És que m’agrada molt». El concert va ser més íntim i personal que a Tarragona perquè la cabuda de la capella és petita i de seguida ja no hi va cabre ningú més, però la gent es va asseure a fora i també va poder gaudir-ne. El millor de tot va arribar quan es va acabar el concert i vam sortir a fora. Algú li demanà que toqués una mica més i va allargar el concert mitja hora ben bona. Es veia claríssim que s’ho estava passant tan bé com nosaltres i que li agrada estar a prop del seu públic. Va respondre preguntes, va explicar-nos cada peça que tocava i ens va dir que conèixer la música de Pau Casals era allò que l’havia empès, des de ben petita, a aprendre a tocar el violoncel. Per cert, que la seva il·lusió és tocar al Vendrell, per allò de fer-ho en la terra del mestre; si algú n’ha de prendre nota que ho faci.

Tot i que parla molt bé el català, l’Svetlana és nascuda a Kazan, una de les ciutats importants de Rússia, i deu portar uns milers llargs d’hores a l’esquena tocant el violoncel. I penso que és això, però sobretot l’agradar-li molt i l’estimar-se molt la música, tal com va repetir diverses vegades, allò que fa que els que poden escoltar-la ho gaudeixin tant. En realitat, aquesta deu ser la clau de l’èxit per arribar al públic: el treball i el gust i l’estimació per l’art de què el fas partícip. En aquest cas, hi hem d’afegir la senzillesa, la modèstia i gairebé la timidesa de l’Svetlana, que xoquen amb el seu currículum ple de concerts per tot el món i de premis nacionals i internacionals.

Ens tornarem a trobar al setembre, benvolguts lectors. A veure quina música ens haurà posat l’estat espanyol d’aquí a allà. Sigui quina sigui —jo crec que no canviarà de ritme, però que serà intens— nosaltres hem de seguir la nostra pròpia melodia per arribar a l’1-O. Si la cantem junts, molt millor. La unió fa la força, no ens dispersem