«Una de cada sis persones patirà un ictus al llarg de la seva vida»

Joan Durà, neuròleg de la Xarxa de Santa Tecla

Per . Actualitzat el

Cada any a la Xarxa de Santa  Tecla s’atenen entre 500 i 600 casos d’ictus. Tot i que a Catalunya existeix el Codi Ictus, que a Tarragona té com a hospital de referència Joan XXIII per als casos aguts, els hospitals de la Xarxa també aborden aquesta malaltia del cervell amb un equip multidisciplinari de professionals, encapçalats i coordinats per l’àrea de neurologia. Recentment, s’ha aprovat un protocol (Guia Pràctica Clínica per al Maneig Intrahospitalari de l’Ictus Isquèmic i Hemorràgic) que posa sobre paper i estandarditza totes aquelles actuacions que afecten el tractament d’aquesta patologia i amb el qual es pretén millorar l’atenció al pacient mitjançant una millora en la coordinació entre els professionals. Parlem amb Joan Durà, responsable de l’àrea de Neurologia de la Xarxa de Santa Tecla sobre aquest document però també sobre l’ictus, una malaltia amb una gran incidència en la població.

Què ens en pots explicar del protocol referent a l’abordatge de l’ictus?
El que hem fet ha estat posar negre sobre blanc en el maneig del pacient ingressat per aquesta patologia, és a dir, hem protocol·litzat unes actuacions que ja s’estaven fent habitualment amb l’objectiu de sistematitzar-les per millorar la coordinació entre tots els professionals que hi intervenen.

I com beneficia això els pacients?
L’objectiu últim és millorar l’atenció al pacient i garantir que es realitzin d’una manera sistemàtica totes les accions encaminades a atendre els casos d’hospitalització per ictus.

Per tant, no és tan sols tasca dels neuròlegs…
No, ni de bon tros. En l’abordatge d’un pacient afectat per ictus hi intervenen molts àmbits: neurologia, medicina interna, urgències, infermeria, rehabilitació… Sota la coordinació dels neuròlegs, totes les àrees saben molt bé la feina que han de fer i l’han estat fent bé fins ara. L’única diferència amb aquest protocol serà, com he dit, que les accions que es realitzen s’homogeneïtzaran.
I aquest protocol serà d’aplicació a  tota la Xarxa i de manera obligatòria?
Tot i que la iniciativa de la realització del protocol va sorgir al Vendrell, la intenció és que s’apliqui als dos hospitals de la Xarxa. Quant a  la segona part de la pregunta et diré que un protocol mai no pot ser d’obligat compliment, ja que cada cas i cada pacient és diferent. El protocol serà com un guió, però cada professional sap en cada moment el que ha de fer. Es tracta més aviat d’una eina de qualitat per garantir al màxim la bona atenció al pacient.

Ja que parlem d’ictus, quina incidència té aquesta malaltia?
A la Xarxa tractem entre 500 o 600 casos d’ictus a l’any. Es diu que una de cada sis persones a la seva vida patirà un ictus. Per franges d’edat, entre els 50 i 70 anys és més freqüent en homes a causa dels factors de risc; a partir de 70 afecta més a les dones perquè aquestes viuen més. I pel que fa a més joves de 50 també té incidència important, sobretot relacionat amb el consum de tabac, alcohol, drogues, obesitat…

Què és un ictus, exactament?
L’ictus són un conjunt de malalties que afecten els vasos sanguinis que subministren sang al cervell. Es coneixen popularment com embòlies o accidents cerebrovasculars, que es manifesten súbitament. Hi ha dos tipus principals d’ictus: els hemorràgics, que es produeixen quan un vas sanguini (vena o artèria) es trenca, i els isquèmics, que passen quan una artèria s’obstrueix per un coàgul de sang que s’origina al cor, per exemple, i es desplaça fins al cervell.

Es pot prevenir?
Alguns factors de risc no es poden controlar, com els antecedents familiars o l’edat. Però altres sí que són evitables com, per exemple, la hipertensió arterial, la diabetis, el colesterol, l’obesitat, la síndrome d’apnea del son, l’abús de l’alcohol, el tabac, el sedentarisme…. En joves, a més, poden produir-se per consum de substàncies tòxiques com les drogues.

Ens agradaria saber una mica més sobre la tasca dels neuròlegs…
A grans trets, els neuròlegs tractem aquelles malalties que afecten el cervell humà com ara els ictus, Alzheimer, epilèpsia, meningitis, Parkinson… Precisament el fet que el nostre principal objecte de treball sigui exclusiu dels éssers humans ha fet que, històricament, l’àrea de neurologia vagi amb un lleuger retard pel que fa a investigació quant a les malalties que li corresponen. Com sabem, els humans compartim molts òrgans amb els animals, per tant, es poden fer estudis experimentals prenent com a referència aquestes semblances. En canvi, l’estudi i la investigació sobre el cervell humà no és tan fàcil sobretot pel que fa a l’«ànima»…

A l’ànima?
Sí, em refereixo a la part emotiva del cervell… La part motora del cervell, és a dir la funció que fa que moguem un dit, la podem estudiar perquè la compartim amb els animals, però pel que fa a l’«ànima», és a dir, els records, les emocions, les idees… tot allò que té a veure amb malalties degeneratives com l’Alzheimer, no tenim molts models per estudiar.

Les malalties que tracteu no són curables…
No… però és que gairebé cap part del cos humà, quan s’espatlla, es cura del tot… potser els casos que són conseqüència d’un agent extern, per exemple, una infecció o un trencament d’un os, sí que es poden reparar. En la resta de casos el que es pot fer és controlar-ho, mirar d’alentir els seus efectes, millorar la qualitat de vida… però no curar-ho.