El rigor de ‘La Vanguardia’

Per . Actualitzat el

El meu padrí patern sempre llegia La Vanguardia. La va llegir fins al final de la seva vida. També és el diari de la meva mare, el meu i el del meu fill. Fins fa poc estava d’acord amb la seva línia, que considerava rigorosa i d’un criteri neutral.

Tot i que ja fa temps es va dir que havia canviat de director perquè necessitava mostrar una nova tendència anti-soberanista i Josep Antich no els feia el pes, vaig continuar llegint-lo, suposo que per tradició familiar. Però d’un temps ençà veig una certa mofa i animadversió en els seus articles de política, quan escriuen sobre el sobiranisme. Segurament tinc una mica de deformació professional perquè sempre estic buscant la paraula concreta, però hi ha una manera tendenciosa de dir les coses que crec que no passa desapercebuda a ningú. Així recentment he llegit: «Els sobiranistes acumulen dies històrics, s’emboliquen en solemnitats i ens empatxaran de moments únics fins a l’1-O». També “L’obsessió dels independentistes…», «La manera conflictiva de JpS i la CUP de presentar el referèndum…», «Junqueras es vanta de…», «Múltiples adhesions a les declaracions de Mercè Conesa, que ha defensat l’ex-conseller Baiget, però totes en privat»  Resumint: els sobiranistes fem teatre, estem obsessionats per comptes de tenir un objectiu, les nostres presentacions ja són conflictives per se, el vicepresident Junqueras s’estarrufa com un paó i el bloc sobiranista està mort de por a les represàlies, i a més a més, es desintegra.

No em sembla que això sigui el periodisme rigorós de què presumeix La Vanguardia. Només se salven d’aquesta deriva les columnes d’opinió —només faltaria!—, on cada autor dona la seva, a favor, en contra o ben equànime, com la d’Antoni Puigverd, a qui mai he vist apassionar-se per la independència, però que no té cap problema a dir que l’independentisme català està dominat per la rauxa, però que el quietisme de Rajoy és fill d’un càlcul cínic.

No sé si el continuaré llegint. Em sap greu trencar aquesta fidelitat al diari, però ells també trenquen la seva a la precisió que sempre els ha caracteritzat. I que no es digui més que el govern central no està fent campanya a favor del “no”. Ja té qui li faci. Si algú està indecís i llegeix les pàgines de política de La Vanguardia que fan referència al sobiranisme, ja sabrà què ha de votar. Total, aquests independentistes són uns il·luminats que no s’entenen entre ells… I més val boig conegut que savi per conèixer, no?

Jo, des d’aquí faré la meva pròpia pedagogia, perquè això també és una columna d’opinió. Resulta que el braç més efectiu del boig conegut, el Tribunal Constitucional, la setmana passada va resoldre un grapat de recursos presentats en contra de l’ús del català. Ho resumeixo: retolació comercial lliure, no obligatorietat en els centres comercials d’atendre en català als clients i rebaixa del 50% al 25% de la quota obligatòria de pel·lícules doblades o subtitulades en català. Si això ens deixa indiferents, si aquest és el país que desitgem, si volem continuar durant tres-cents anyets més sota el jou d’Espanya, cada vegada més estret, haurem de votar «no». Per contra, si pensem que és ara o mai, que tots units ho farem possible, que amb la independència podem viure millor i que volem dirigir el nostre propi destí com a país, haurem de votar «sí».