L’expressió l’hem sentida sovint darrerament en boca de persones autoritzades, que parlen com a autèntics i competents oracles de l’Evangeli; l’expressió, quan parla d’afirmació, es refereix clarament a l’afirmació de Catalunya, i quan parla de confrontació, sembla que postuli altres regles de joc, diferents de la confrontació.
Confesso que, en principi, no puc deixar d’estar d’acord amb la reivindicació del diàleg per a resoldre qualsevol mena de conflicte. Però em sembla que, en el nostre cas, no s’acaba de posar clar què volen dir «afirmació» i «confrontació». En el nostre cas, l’afirmació es concreta en el «dret a decidir», un dret que, a parer meu, tenen tots els pobles quan revesteixen totes les característiques que caracteritzen una «nació»; una afirmació, doncs, que és prèvia a qualsevol altra afirmació que es pugui incloure en un suposat referèndum (per exemple, la d’un estat independent). I jo no puc deixar de veure que aquestes característiques es donen àmpliament en el cas de Catalunya, al marge del que pugui dir la Constitució.
D’altra banda, la confrontació, en aquest cas concret, no sols és inevitable, sinó també saludable, perquè només amb la confrontació es posa de manifest el raonament fonamental de l’afirmació «nacional» de Catalunya. Hauria de quedar clar, tanmateix, que la confrontació no hauria de passar mai del nivell de debat d’idees, deixant de banda altres interessos que enfosqueixen el debat (com ara la sacralització del text constitucional), o els principis de solidaritat amb altres pobles o els sentiments de la gent, que no pot oblidar llurs orígens territorials i culturals, diferents dels de Catalunya (sentiments que sempre cal respectar).
Com a creient, i com a creient cristià, em repugna qualsevol mena de sacralització del que forma part de l’ordenament polític d’un Estat: em sona a idolatria. Però em repugnen més les formes ambigües que, en nom de principis autènticament evangèlics, envaeixen terrenys en els quals aquests no poden ser ni proclamats ni practicats, si no és introduint els matisos necessaris. Sembla que expressions com la que serveix de títol a aquest articlet, en el fons, no fan res més que prendre partit, sense dir-ho, a favor d’una determinada posició de la confrontació; i això no és just.