Des que el president Puigdemont va anunciar data i pregunta per al referèndum d’autodeterminació, el nombre de casos d’al·lèrgia a les urnes s’ha incrementat exponencialment en el conjunt d’Espanya i també en bona part de pobles i viles de Catalunya. El darrer exemple el trobem a la ciutat de Tarragona, on el partit governant, el PSC, presentarà una moció en el pròxim ple municipal per posicionar la capital tarragonina en contra del full de ruta del govern de la Generalitat i dels designis del Parlament de Catalunya.
En una societat oberta i plural com la catalana, és lògic que hi hagi posicionaments diversos davant del procés sobiranista. Només faltaria això. De fet, ara com ara, hi pot haver tanta gent en contra de la independència com a favor. Precisament per això és imprescindible que, algun dia, la gent pugui expressar-se d’una manera oficial. Cal tancar aquest capítol que s’està allargant massa i marcar d’una vegada per totes el camí de les futures generacions, bé refermats com a súbdits d’Espanya, bé com a primers ciutadans de la nova república catalana.
A tots els que argumenten que la celebració de la votació és un atac a la llei vigent i a la democràcia, els recordo que la paraula «referèndum» no és sinònim d’«independència». Ans al contrari, és l’oportunitat de demostrar a la societat catalana, a Espanya i a la comunitat internacional que Catalunya no vol marxar. Referèndum és decidir. I en democràcia, tan vàlid és un «sí» com un «no».
Els partits unionistes i els col·lectius socials contraris a canviar l’status quo d’Espanya s’equivoquen d’estratègia. Negar-se a fer servir les urnes per solucionar un conflicte polític és un argument que, tard o d’hora, caurà pel seu propi pes. A parer meu, el que haurien de fer aquests partits i els seus simpatitzants és assumir la situació i dedicar-se a explicar què perd Catalunya marxant d’Espanya. També explicar com afectaria Espanya la sortida de Catalunya. Haurien d’analitzar amb detall i honestedat les dificultats i els riscos que aquesta decisió pot portar a la població, ja que de ben segur que n’hi ha. I explicar-los d’una manera calmada, allunyada dels discursos apocalíptics i de la por emprats fins ara. Amb un bon argumentari i amb una gestió lògica dels recursos que l’Estat destina a Catalunya, segurament ara les coses serien diferents.
Però ara som on som. I la celebració del referèndum, tant si es fa aquest 1 d’octubre de 2017 o més endavant per la via del consens, és pràcticament l’única sortida que té Espanya per posar fre a l’escalada sobiranista. L’únic que ha fet la política mesetària ha estat donar arguments als partidaris de la independència. Impedir el referèndum per «terra, mar i aire» no aportarà cap solució. L’única oportunitat del «no» és imposar-se a les urnes.