Suposo que sabeu de què parlo. Hi ha crisi de legitimació quan una institució, una persona o un col·lectiu humà, que es presenten revestits de legitimació, han perdut o han permès que s’eclipsés aquesta legitimació, per les raons que siguin; i la conseqüència és que socialment han perdut la raó de ser o l’han disminuït considerablement, i la societat no pot deixar de sentir-se, d’alguna manera, orfe, i se sent castigada pel crèdit perdut.
De casos, n’hi ha un munt i de tot ordre. No us sona, posem per cas, deslegitimada la política quan aquesta activitat, de per si noble i necessària, és percebuda no com un servei a la comunitat, sinó com un mitjà per enriquir-se, de forma fraudulenta? I penso que, d’aquesta crisi, no se’n lliuren institucions, com la mateixa Església cristiana, quan la seva actuació sovint provoca la pregunta de «per què serveix» (no sé si val la pena recordar allò que una Església que no serveix, no serveix per a res).
En general, quan diem que les coses (un centre d’ensenyament o un centre de salut) van malament, no volem dir només que no funcionen, sinó han deixat de prestar, del tot o parcialment, la funció que estan cridats o cridades a dur a terme.
Jo no soc ningú per a donar lliçons a ningú, però em sembla que no estaria malament que davant la pròpia consciència veiéssim la part de culpa que potser tenim en aquestes crisis de legitimació, si més no per allò de «metge, cura’t a tu mateix». I el que de cap manera hauríem de fer és no fer res. No us sembla que la pitjor crisi de legitimació és la dels profetes?