Vint-i-cinc anys

Per . Actualitzat el

Dissabte vaig passar una bona estona mirant el partit que els jugadors del Dream Team del Barça van jugar en commemoració del triomf de Wembley.

Aquells nois que fa vint-i-cinc anys havien tallat el vent amb les seves cames i la seva energia s’havien fet grans —i grossos— i semblava que el vent els tallés a ells en cada pas que donaven. Em tenien amb l’ai al cor, per por que caiguessin malament, quan els veia només trontollar una mica. Queda clar que els futbolistes en actiu estan en una monumental bona forma física que no els hi ha caigut del cel sinó que és fruit d’un entrenament intens.

Dic que vaig passar una bona estona, no pas per haver rigut –que també una mica– sinó per tenir el consol de constatar que el temps passa per a tothom –i no només per a mi– i ens va en contra en forma de greix i retenció de líquids que augmenten el nostre volum de manera que no hauríem sospitat de cap manera fa vint-i-cinc anys. Fa vint-i-cinc anys, jo també tallava el vent, o el bacallà –que no la respiració–. Crec que tots ho hem fet en un àmbit o altre de la nostra vida, sobretot de joves.

Per sort, el pas del temps també ens engreixa l’interior amb l’experiència, la saviesa, si sabem aprofitar l’experiència, i la tolerància. El temps dona la perspectiva necessària per fer caure els déus del pedestal i a vegades per posar-n’hi d’altres que van passar desapercebuts, i per esguardar-ho tot amb una mirada més serena.

Què veurem d’aquí a vint-i-cinc anys si mirem enrere? Commemorarem els vint-i-cinc anys d’independència de Catalunya? M’agradaria! M’agradaria tant que només per això deixaria passar vint-i-cinc anys més per poder-ho celebrar. És clar que als partidaris del «no» els agradaria celebrar també els vint-i-cinc anys del fracàs del referèndum… No sabem què passarà l’1 d’octubre. L’únic que sabem és que votarem i que, surti el que surti, la independència està engendrada i en un moment o altre naixerà. Si és ara, millor; si ho puc veure jo, també; si triga una mica més, almenys que la vegin els meus fills. Em sap greu dir-los als del «no» que d’aquí a vint-i-cinc anys no tindran res a celebrar, perquè la situació haurà canviat.

Ah, per cert, d’aquí a vint-i-cinc anys jo també celebraré que vaig publicar la meva segona novel·la. El silenci de Vallbona, es titula, i si aquest silenci que dura des de fa gairebé vuit segles s’hagués trencat, possiblement el destí de la humanitat hauria canviat. La presento el 22 de juny a les set de la tarda a la Casa de les Lletres de la nostra ciutat. Estimats lectors, hi esteu convidats! I millor compartir-ho i celebrar-ho ara, que d’aquí a vint-i-cinc anys qui sap on serem!