Déu com a referent

Per . Actualitzat el

Amb aquest títol publicava un article, en un periòdic nostrat, l’excel·lent escriptora Carme Riera, a qui sincerament admiro. Que Déu és un referent, no cal ni dir-ho. Déu és un nom, i qualsevol nom és un referent: però és només un referent, no és res més? Jo no ho crec així, encara que em fascina la idea d’un Déu «sense ésser».

Però Déu és, sens dubte, un referent; referent, de què? L’autora de l’article hi veu, com a referent, el consol. La fe en Déu, diu, consola els pobres de la terra de les injustes carències que, en gran part, provoquem els sibarites del primer món, i és també un fre a la venjança contra aquestes injustícies.

Segurament que és així (o és així com ho han posat de manifest els grans «mestres de la sospita», Marx, Nietzsche, Freud), però em sembla que Déu és també un referent, i més que un referent, de molts que lluiten contra aquestes injustícies: vull dir per a tots aquells que han entès que l’anunci del Ressuscitat és la convocatòria a la insurrecció; com també ho és per a molta gent que s’escarrassa per a fer un món millor en els espais immensos on la guerra, la violència i la fam no paren de fer collita.

Déu és, o ha estat, un referent per al pensament filosòfic: penseu, només, en el Déu de l’ontologia grega. Però Déu és més que un referent: Déu és «misteri» i, com a misteri, és a dir, com abisme insondable, atrau irresistiblement. I dic que és «misteri», i no «problema» (que caldria resoldre): al «misteri» t’hi lliures o no t’hi lliures, oi més quan el misteri de Déu és misteri d’amor, amb el qual no ho pots entrar en contacte si no és estimant. En tot cas, si Déu és «problema» és perquè els creients l’hem fet problema i l’hem proposat com un enigma, sense oferir, a canvi, cap pista o molt poques pistes per a resoldre’l.