Al primer entrenador de l’Òliver

L’Òliver té 6 anys. En farà 7 el pròxim mes d’octubre. No cal dir que, juntament amb els altres dos fills que tinc amb la meva parella, per a mi és la persona més important del món. Aquest curs ha jugat al Prebenjamí F del Nàstic de Tarragona i el passat cap de setmana vam posar fi a la temporada amb una festa de tot l’equip, amb les respectives famíles i amb l’entrenador.
Aquest ha estat el primer any de l’Òliver jugant al futbol i, en aquests 9 mesos de competició, he vist bastant clar que si la seva il·lusió és jubilar el seu pare s’haurà d’espavilar molt. Però, més enllà de l’anàlisi de les habilitats futbolístiques del meu fill, he descobert com serà d’important aquest primer any de futbol en la seva vida.
En aquests mesos de campionat, passant pels estadis de mig Tarragonès i del Baix Penedès, l’Òliver ha guanyat autoconfiança, s’ha esforçat, ha progressat, ha conegut nous companys, ha après a socialitzar-se en un ambient fora del col·legi, ha experimentat el treball en equip, el respecte al rival i, el que per a mi és més important, ha descobert la seva primera gran passió.
I en tot aquest procés jo no he intervingut per a res. M’he limitat a ser un simple xofer i espectador. L’evolució del meu fill en aquest àmbit ha estat comandada per un noi de 32 anys, l’entrenador Àlex Cañas, que ha fet una gran feina amb ell i, en general, amb tot l’equip. L’estiu passat l’Òliver no volia ni anar a entrenar. Ara, un any després, he de renyar-lo constantment perquè no jugui a pilota al menjador de casa.
Durant la festa del cap de setmana passat l’Àlex ens agraïa a pares i mares la nostra paciència i alhora ens demanava disculpes si en algun moment havia fet alguna cosa que ens hagués pogut molestar. «Penseu que visc el futbol amb passió i així ho transmeto als meus jugadors, ja siguin nois de 7 anys o de 17».
No sé si el meu fill hauria après més amb un altre tècnic ni  tampoc si hauria jugat més minuts. Però hi ha una cosa que he d’agrair a l’Àlex: ha contagiat al meu fill la seva passió per l’esport. I això és una cosa que, encara que no tornin a coincidir mai més en un camp d’entrenament, quedarà ja per a tota la vida.
Només demano que pel camí l’Òliver no es trobi cap eixelebrat que li prengui aquesta passió que l’Àlex tan bé li ha encomanat.