Ja he dit per activa i per passiva que no soc un apassionat del futbol. Però no és estrany veure’m al Nou Estadi patint o gaudint dels partits del Nàstic. Últimament em pronuncio, faig les meves apostes i m’encenc quan l’àrbitre xiula, al meu parer injustament. Sovint comparteixo seient amb Agustí Mallol, que viu el partit amb eufòria i passió. Jo encara no he arribat a aquest nivell. No obstant això, és cert que m’interesso molt més per la classificació i la situació del club grana. He passat de no voler saber-ne res a preocupar-me’n. En més d’una ocasió, intercanviant missatges amb el president Andreu –el culpable de la meva recent relació amb el Nàstic– he tingut alguna opinió despòtica envers l’eficiència dels jugadors. Li vaig dir que no m’agradava com jugava «aquell» Nàstic. Trobava a faltar nervi. Josep Maria Andreu, amb el to calmat que el caracteritza, solia desconcentrar-me amb una frase que ja és cèlebre: «l’ampolla sempre mig plena». Una resposta que, no poques vegades, em posava encara més dels nervis quan el veia patir a la tribuna. Per què no es mouen? Per què no corren? Per què no passen la pilota? A què es deu aquesta manca de motivació? L’esperança, la fe i la confiança són algunes de les respostes.
El partit davant del Girona és un exemple que tot és possible, sempre que hi posem ganes i sacrifici. I tots hem d’aportar el nostre granet de sorra. Jugadors, equip tècnic i afició. El clamor de la graderia va ser fonamental perquè el Nàstic despertés i la vitalitat de l’entrenador també hi va comptar molt. El Nàstic és capaç. No en tinc cap mena de dubte. L’ampolla ha d’estar sempre mig plena. Oi que sí, president?