La postcristiandat

Per . Actualitzat el

He escrit aquest articlet tenint al davant el llibre, realment sucós, de Josep  Maria Carbonell, titulat Creure encara?; i la finalitat de l’articlet és invitar els lectors a llegir-lo. Es tracta, com diu l’autor, d’un relat sobre la fe, viscuda en primera persona, que intenta presentar d’una manera raonada, la seva mirada sobre el món, la condició humana i Déu.

Carbonell és dels qui creuen que creuen. Per això el llibre defuig el to, més o menys solemne, del teòleg, i reflecteix la convicció que creure és avançar embolcallat per un núvol d’incerteses a l’encontre d’una Llum, la de la “visió”, l’única que pot sadollar l’anhel de saber; però creure d’aquesta manera no té res de vacil·lant; al contrari, suposa fermesa i compromís,
fermesa i compromís de l’intel·lectual pur que ha renunciat a elaborar hipòtesis de laboratori i ha baixat a cercar engrunes d’aquesta llum en la duresa de la realitat del nostre món, on a la problemàtica social s’afegeix la indiferència religiosa o, millor dit, la descreença, suposadament alliberadora.

Al llarg de les pàgines del llibre sura la resposta de Marta, la germana de Llàtzer, a la pregunta que li fa Jesús, quan li diu que ell és la resurrecció i la vida; i Marta ve a dir: “no sé si crec o no crec el que em dius, entre altres coses perquè tinc a tocar el sepulcre on, juntament amb aquell que tu i jo estimem, han anat a parar tota mena de seguretats; però crec en tu, que m’ho dius, i que m’ho dius perquè m’estimes.

Déu no és un problema; Déu és el misteri, que no s’ha desxifrar, sinó al qual hom s’ha de lliurar, i aquest lliurament, lúcid i confessant, fa que tard o d’hora t’adonis que ell és el fonament de tota la realitat, la que nia dins nostre i la que ens rodeja. En aquest sentit goso subratllar la primera meditació, titulada “Un món impossible d’atansar-s’hi sense Déu Pare”. Cal reconèixer la valentia de l’autor del llibre de proposar un cristianisme, gens renyit amb la modernitat, que es concreta en una Església (el cristianisme sense Església és impensable) com a “minoria creativa” en una societat cada vegada més global i plural, minoria que actua en els marges i a contracorrent. No puc deixar d’estar d’acord amb l’autor del llibre quan diu que la proclamació de la fe és també acció cultural per promoure en la nostra societat els valors centrals de la fe. La proclamació de la fe passa per l’evangelització: fer visible i viu l’Evangeli a tots els racons de la Humanitat.