Ami sempre m’ha agradat ballar. Ball anàrquic, patxanguero, de festa major. Res de passos i més passos compassats, comptats i ben combinats. Una vegada em vaig apuntar a ball de saló i una altra a swing. Només vaig aguantar un trimestre en cada activitat. La meva dignitat no va poder resistir veure’m davant d’aquell gran mirall, descomptada, descomposta i mirant de recuperar el pas. Així que el ball d’acadèmia és una de les meves assignatures pendents. Ja cal que m’espavili si la vull aprovar perquè aviat els genolls, els malucs, els canells i una o més de les meves vint-i- sis vèrtebres començaran a portar-me per on elles voldran; les plantes dels peus ja fa temps que ho fan, literalment em porten pel camí de l’amargura. De tota manera, crec que em vaig equivocar. Vaig pensar que jo no seria mai capaç de seguir el ritme de la música alhora que comptava i estava pendent dels passos O sigui, vaig oblidar la meva eterna regla de la qual estic tan convençuda: amb perseverança arribes on vols. Que, de fet, tampoc no volia arribar tan lluny; només aprendre a ballar bé i gaudir mentre ho feia.
Perseverança deu ser la virtut que posseeix i moltes hores de pràctica les que porta el grup AUREO Dantzaz, que va actuar el cap de setmana passat al Teatre Tarragona, així com també un desig d’innovació, reeixit, en el món de la dansa. Van aconseguir entusiasmar tot el públic i m’hi incloc. Em pregunto com poden volar de la manera que ho fan i fer totes aquelles contorsions sense prendre mal, deixar-se caure, talment plomes, damunt d’un company i gaudir d’una lleugeresa de moviments, com si volguessin emular el vent. Només trobo una resposta i és l’amor pel que fan i el desig de fer-ho bé, més que bé. En entrar et donen un llibret on expliquen qui són i de què va allò que representen i així tens una idea del que et volen dir en els cinc números de dansa que executen. Està bé perquè no sempre és fàcil entendre el que, en la seva inspiració, pretenen mostrar-te. Ja sé que als artistes els agrada que cadascú faci una interpretació pròpia de les seves obres, però en segons quines arts s’agraeix una ajudeta per molt que allò ideal sigui la interpretació lliure.
He de confessar que quan vaig comprar les entrades anticipades vaig associar “aureo” amb “aeri” i no hi té res a veure. “Aureo” fa referència a l’or i “aeri” a l’aire: que habita, te lloc o es troba en l’aire i que és vaporós com l’aire. Després de veure com es movien els ballarins per l’aire, no trobaria tan desgavellat que l’espectacle es digués “Auri”. És clar que no sona tan airós, ni esvelt, ni elegant com “Aureo”. I fins aquí, que no voldria que el lector acabés amb maldecap lingüístic avui.