L’última novel·la del britànic Adam Thirwell, titulada Estrident i dolça vol ser, pel que sembla, una mena de manual del «fals amoral»: de fet, el protagonista del relat acaba de fer una cosa immoral, però aquesta situació inicial, percebuda com a morbosa i sòrdida, a poc a poc va evolucionant, s’endolceix i finalment ell acaba convertint-se en un bon samarità. El novel·lista pretén ser la veu d’una generació que, segons ell, viu en una conjuntura difícil: «per a nosaltres ser ètics i morals és molt difícil. Dels 30 als 40 anys comencem a decidir: al final se’ns exigeix molt, però no podem complir les nostres obligacions amb tot el planeta, incloent-hi gent que no coneixem; l’autor explora el concepte de fidelitat i el límit de les categories morals. L’autor no dona lliçons, ni en vol donar (si ho volgués fer, no en sabria, diu, perquè tothom viu a la frontera del bé i del mal, sense arribar a ser mai ni bo ni dolent. Viure no és res més que viure sota els efectes d’una droga: l’única solució que li queda és embrutir-se cada dia més. És així l’home d’avui? No ho sé. Però sí que sé que les situacions que l’home viu van integrant-lo en la regió, cada vegada més estrident i dolça, de l’amoralitat.
En qualsevol cas, crec que a la novel·la és del tot absent l’experiència de la gràcia, l’experiència que Graham Green evoca gairebé perfectament en la seva gran obra El poder i la glòria.