La tan esperada primavera va arribar la setmana passada. L’hivern és llarg i qui més qui menys espera que el dia s’allargui, que el sol escalfi més i que tot torni a renéixer, també dins nostre.
No tot són avantatges, però, perquè amb la primavera arriben les al·lèrgies. Les al·lèrgies consisteixen en una reacció exagerada de l’organisme, quan entra en contacte amb determinades substàncies: pol·len, pols, aliments…, que activa el sistema immunològic. Una cosa diferent són les intoleràncies; les alimentàries provoquen efectes adversos en la salut de l’individu que les pateix; en les altres intoleràncies: polítiques, ètniques, religioses, mediàtiques, els efectes no són només per l’individu, sinó també per a la societat.
Aquesta primavera ha aparegut una al·lèrgia nova, l’al·lèrgia al referèndum. A la paraula, a allò que representa, als que la pronuncien, als que la repeteixen com un mantra. És al·lèrgia o és intolerància? És que tinc els meus dubtes perquè l’al·lèrgia es combat amb medicaments específics i els medicament per a l’al·lèrgia al referèndum només es troben a la farmàcia del Tribunal Constitucional —sense recepta, que hi ha confiança entre el malalt i el farmacèutic—; per altra banda, la intolerància consisteix a mantenir-se tancat en els propis principis i a dir sempre que no, i aquí es dona la circumstància que la intolerància provoca efectes adversos en la nostra societat.
Els al·lèrgics-intolerants al referèndum deuen patir una barbaritat amb aquesta doble malaltia. I ara, amb la campanya, més, perquè la paraula maleïda està en boca de tots, dels que volem decidir que sí i dels que volen decidir que no. Les picors no els deuen donar treva ni per anar a la farmàcia del Constitucional i els no-no-no-no-no-no-no se’ls deuen embarbussar a la boca, a punt de fer-se’ls un nus a la llengua.
Jo entenc què els passa, a aquests malalts. El referèndum en si no és res i tampoc no està clar que guanyem els partidaris del sí a la independència, però ells creuen que autoritzant-lo, estan obrint la porta al virus que després esclatarà amb tota la seva malignitat —Els al·lèrgic-intolerants també ens veuen com malalts a nosaltres. En psicologia d’això se’n diu projecció—. Encara no s’han assabentat que el nostre virus ja fa anys que s’està incubant, per no dir segles, i que ells mateixos, tancant-li de forma tan dràstica i fulminant la porta, només estan provocant que s’esquerdi per excés de pressió continguda.
M’agradaria dir que entre tots podem esbotzar la porta perquè el virus es manifesti d’una vegada, però no ho faré i és que això, a ulls dels al·lèrgics, podria anar en la línia de «per fer la truita s’han de trencar els ous» i ara mateix… no tinc gana. I ganes d’anar a Madrid, tampoc.
