És un dels sants més invocats en tota mena d’ocasions. Perquè això de «tornar-hi» no és fàcil, sobretot quan portes al damunt o a l’ànima la sensació de fracàs després d’haver-ho intentat una i mil vegades; una mica com el cas dels pescadors de Galilea quan, després d’haver-s’hi escarrassat tota la nit sense haver pescat ni un sol peix, senten que Jesús els diu: «Tireu llac endins i caleu les xarxes» (Lc 5,4-5); és normal que, d’entrada, pensessin que es tractava d’una brometa de mal gust, però hi van tornar, simplement perquè Jesús els ho va dir, i els resultats foren més que esplèndids.
En aquest cas, com en molts de semblants, es tracta de superar la temptació del «no hi ha res a fer», i tornar-hi, encara que les expectatives d’èxit siguin pràcticament nul·les. Personalment, el Sant Tornem-hi, l’he d’invocar quan penso que la meva feina és empènyer situacions col·lectives complexes, de tot ordre, i sento que, per dins, una veu m’està dient que ho deixi estar i que ho faci un altre.
Voldria ser més precís perquè no podem ignorar que la insistència a tornar-hi, de vegades, pot ser la conseqüència de creure’s absolutament imprescindible, i no es tracta d’això: també cal aprendre a retirar-se quan sigui l’hora. Us parlava, la setmana passada, de la meva recent estada a Guatemala, i val a dir que aquella gent, no sé si perquè viuen immersos en el cicle de la naturalesa –i no hi ha res de més insistent que la naturalesa– ,són un exemple clar de l’eficàcia de la invocació a «Sant Tornem-hi».
A poc a poc i amb bona lletra. Potser es tracta d’això. Però als meus amics i amigues, que senten la temptació de deixar-ho córrer, els diria que la manera de no arribar al terme del camí és deixar de caminar-hi; i que, per tant, ens cal anar endavant, encara que ningú et pugui assegurar que el camí emprès sigui l’adequat.