I ara què, Montse?

Per . Actualitzat el

No sé com fer-ho, però m’agradaria dir-te moltes coses, ja que algunes no vaig tenir mai l’oportunitat de dir-te-les. Diu la cançó que quan un amic se’n va, alguna cosa es mor a l’ànima, i és ben cert. Caram, quin mal… Estic rebotat i enfadat. Cabrejat amb la vida perquè és injusta i no dona segones oportunitats.

Feia temps que lluitaves contra aquesta maleïda malaltia. Deies que no et venceria, però al final s’ha sortit amb la seva. Recordo amb enyorança els nostres cafès a la platja d’Altafulla, els nostres dinars de quatre hores, en què un assumpte portava a l’altre, com la història de mai acabar.

Recordo les nostres trucades llarguíssimes i les teves pors i fòbies. Recordo els teus relats d’injustícia i conec alguns dels noms de la teva llista de persones que t’han decebut en la teva etapa política. Vam discutir molt, personalment i a la ràdio.  Però érem amics i ens coneixíem. Ens teníem confiança, sabíem quines eren les nostres línies vermelles.

Estaves disposada a fer prevaldre la transparència en un món –el polític– on la gent honesta sembla tenir poc espai. Has viscut molta pressió i incomprensió. Caram!!! Quin tràngol més dur… Quina putada!!!

Em vas explicar que t’estaven fent el buit i la guitza. Però vas aguantar. Vas veure, amb dignitat,  com els teus «grans amics» es convertien en esclaus de la política i et giraven l’esquena. Malgrat tot, no tenies rancúnia.

Recordo el darrer dia que vam quedar a Roda de Berà i et vaig fer treure el barret que feies servir per amagar les seqüeles de la malaltia. Vam parlar de les nostres intimitats, de com lluitaves, dels amors fracassats… De la vida.

Sort que, entre tants contratemps, havies trobat la pau (a casa), que et feia recuperar la força per lluitar. Vam plorar junts. Vam compartir secrets. T’intentava animar quan em trucaves o m’enviaves un Whatsapp explicant com havien anat les sessions de quimioteràpia. Eres conscient que les coses s’estaven complicant, però ens animaves a tots.

Tenies projectes i vivies moments agredolços. Et senties estimada pels teus fills, que no paraves de dir que eren exemplars, i estaves feliç per allò que estaves vivint en el camp sentimental. No perdies, malgrat tot, el somriure.

Puto càncer. Tenies allò que s’havia de tenir: un cor i un parell d’ovaris ben posats. I ara què, Montse?

Et trobaré a faltar, amiga. Montse Gassull, descansa en pau.