Des de primers de desembre fins passats els Reis, aquest any com tots, hem tingut a les televisions la campanya-plaga de perfums que, a banda d’incitar-nos a comprar-los, ens han demostrat que, almenys en aquest món dels perfums, la dona continua essent un objecte a mercè dels dissenyadors d’espots publicitaris. De què sinó aquest reguitzell de dones embogides, mig despullades i llençades per terra? Tot això ho provoquen els perfums? Doncs, la veritat, a més a més del masclisme que exhibeixen, no em sembla un bon reclam.
El que tampoc no considero un bon reclam són aquests anuncis que ens posen a l’hora de dinar i sopar a TV3 —no sé si també passa a les cadenes espanyoles, perquè en el poc temps que veig la tele, només poso les catalanes—, gairebé servits a taula. Això diria que és nou d’aquest any. Els fabricants de detergents per a electrodomèstics s’han proposat fer-nos agafar basques a les hores de menjar. Es veu que després de les meravelles i la felicitat imposada del Nadal, la costa de gener l’hem de pagar així de cara. Amb arcades, si no és que apaguem el televisor. Des d’una trentena de pots plens de porqueria, fins a una llengua bruta gegant sortint d’una rentadora, passant pels quatre mil plats bruts que la família Ruiz es veu que no ha rentat durant un any i per l’itinerari fantàstic per racons secrets i canonades de rentavaixelles i rentadores. No m’oblido de la pudor, contrapartida necessària als perfums de les festes, que sorgeix de tota aquesta maquinària.
D’això se’n diu campanya agressiva sense ni mica d’originalitat. Que una marca ensenya la porqueria del tambor de la rentadora? L’altra ens en fa ensumar la pesta que emana. Que n’hi ha una que mostra les restes de greix dipositades al rentavaixelles? L’altra ens revela que els plats que nosaltres veiem nets, en realitat estan bruts. I per què? Perquè no els hem rentat amb el millor detergent del món. El seu.
Encara que només sóc un granet de sorra enmig del desert, vull dir a aquests senyors que jo faig servir habitualment les seves marques, les vaig alternant, però ara mateix m’estic plantejant de canviar, només per la poca gràcia dels seus anuncis repugnants que m’he d’empassar cada dia a l’hora de dinar i sopar.
I em preguntava per què TV3 els posa a aquestes hores —potser els posa durant tot el dia i jo no me n’he assabentat!—, però ja m’he contestat jo soleta: Qui paga, mana! Que segur que les empreses de què parlo tenen molta pasta. Llàstima que a nosaltres només ens ensenyen l’altra, de pasta!