No deixa de ser curiós que, cada vegada que es blasmen i condemnen les crítiques a l’ordre establert, s’acostuma a desautoritzar-les dient que causen «divisió», de tal manera que sembla que l’única lectura possible de qualsevol moviment o actuació antisistema només ha de ser la de qui ho veu com una amenaça de divisió i de separació. I quan dic «ordre establert» no faig diferències entre el món que és d’aquest món i el món que figura que no és d’aquest món.
Jo no sé si la millor solució als problemes de tot ordre que pateix de fa temps aquest tros de terra –que es també un tros de pensament i un tros de cor, i que molts creiem i defensem com a nació–, sigui la independència, encara que les altres solucions, si n’hi ha, no sé si es pot dir que siguin millors.
Però fa pena que siguem tan curts de vista per no veure que la divisió més ferotge i traumàtica la provoca el mateix sistema que intenta perpetuar un ordre de coses que és escandalosament injust amb les persones i el pobles i, malgrat omplir-se la boca de solidaritat, estableix sense avergonyir-se guetos miserables al costat de reialmes centrats en el temple del diner.
Hi ha clams que no es poden silenciar, ni per la força ni per promeses que mai no s’acaben de concretar i que responen a reformes estratègiques perquè tot quedi igual. És el clam dels pobres i el clam dels pobles que se senten exclosos, a través de la veu dels quals és Déu mateix qui invita a mobilitzar-nos, malgrat el risc de ser titllats de divisors i separatistes.