Fa vint-i-set anys, exactament la matinada del 16 de novembre de 1980, de la massacre en què van morir a San Salvador Ignacio Ellacuría juntament amb cinc companys jesuïtes, la senyora que s’ocupava de la residència on vivien i la seva filla de quinze anys.
Des del primer moment els militars, que són els causants de l’atrocitat, pretenen carregar les culpes a la guerrilla, mentre se succeeixen les pressions sobre el provincial dels jesuïtes José María Tojeira i especialment sobre l’única testimoni dels fets, el joc brut de la intel·ligència dels Estats Units, el paper de l’ambaixada espanyola i l’estrany silenci de Joan Pau II.
A hores d’ara, i després de la digna i aclaridora posició del president Alfredo Cristiani, no queda cap mena de dubte no sols sobre l’autoria del crim (la implicació del batalló d’elit Atlacatl, amb ordres de la cúpula militar), sinó sobre el seu motiu, que no és altre que la teologia de l’alliberament que Ellacuría encarnava, una teologia que no es va construir en els laboratoris del pensament pur, sinó en contacte directe amb la realitat social, política i econòmica d’Amèrica Llatina.
De joc brut n’hi ha hagut sempre i sempre n’hi haurà: és el trist destí dels poderosos, aferrats a llurs posicions privilegiades. Els silencis, sobretot els de la jerarquia eclesiàstica, encara que responguin a estratègies inspirades en el bé comú –el pro bono pacis– són i seran sempre més lamentables, silencis molt difícils de trencar com quan es tracta de la complicitat de l’Església espanyola en la repressió del franquisme.