Una vergonya de societat

Per . Actualitzat el

Aquest titular potser es queda curt perquè, de fet, m’atreveixo a dir que estem creant «una societat de merda». Una societat que permet que una iaia de 81 anys, la Rosa, mori sola al seu pis de Reus perquè feia dos mesos que li havien tallat la llum. Una societat regentada per institucions i monopolis que no es responsabilitzen de les víctimes d’un sistema que hem creat entre tots i que, en lloc d’entonar el mea culpa i d’intentar aplicar ràpides mesures correctives a les injustícies, es dediquen a passar-se la pilota l’una a l’altra de manera barroera. Una societat que permet que una persona gran malvisqui (i fins i tot mori) per no haver pogut fer front a una o dues factures de la llum. Increïble però cert.

Tot plegat és penós, vergonyós, i ha de remoure les consciències de tothom. Perquè el pitjor de tot és que aquesta desgràcia succeïda a Reus ara fa uns dies, malauradament no és un incident aïllat. A la demarcació i a Catalunya hi ha milers de persones (i famílies) que viuen en situació precària. Molta gent que no pot pagar la llum ni l’aigua ni altres serveis bàsics que per dret haurien d’estar a l’abast de tothom (com ara una llar o un cuidatge geriàtric digne) en una societat que se sustenta amb els impostos recaptats entre aquells que sí que poden pagar-se, no sense esforç, la vida.

Per què les administracions no centren d’una vegada els seus esforços econòmics a construir una societat millor i més solidària? Per què insistim a renovar voreres i paviments quan hi ha gent que no té recursos ni per fer un àpat diari? Per a què han de servir els impostos que religiosament paguen els contribuents a les diferents administracions? Per què no prioritzem les persones davant de tot? Jo, personalment, no vull que els meus impostos es destinin a fer nous teatres ni a renovar enllumenats mentre es produeixin casos com el de la Rosa de Reus. Quan les administracions siguin capaces d’aplicar la seva eficàcia recaptatòria a garantir els drets vitals dels col·lectius més vulnerables, en parlem.