La visita del conseller de Salut, Antoni Comín, a Tarragona i la presentació del Pla Estratègic Sanitari del Camp de Tarragona 2016-20 ha estat notícia especialment per l’anunci d’inversions. La més destacada, la construcció d’un nou edifici per a l’Hospital Joan XXIII, horitzó 2021, ha provocat declaracions d’incredulitat per part de l’alcalde Ballesteros i de representants polítics de la ciutat. El costat positiu és que tothom coincideix en la necessitat d’invertir en l’hospital de referència del Camp de Tarragona que dóna servei a 795.100 persones; ara bé, cal gestionar el mentrestant.
I del mentrestant en parla aquest Pla Estratègic. Cal reconèixer l’esforç fet pel Departament de Salut en l’elaboració d’aquest pla de la regió sanitària més complexa de Catalunya, tant per l’heterogeneïtat de la seva població com pel nombre i també varietat de prestadors de serveis sanitaris. Constatat l’esforç, cal dir que l’anàlisi i les propostes són majoritàriament coherents amb el que havien proposat altres instruments de planificació territorial en etapes anteriors i coincidents amb les dades d’informes especialitzats i amb els estudis de resultats en salut. Ara bé, sense dubtar que existeixi, ens falta l’encaix documentat i quantitatiu de la majoria d’afirmacions que es fan en l’apartat d’anàlisi (detallat a Notíciestgn del 19 d’octubre pàg. 4) amb els diferents instruments de planificació sectorial del departament i amb el Pla de Salut de Catalunya. Se’ns fa molt difícil opinar sobre afirmacions com «per sota dels estàndards» o «per damunt dels estàndards» si no es donen dades; ens falta molt o ens sobra molt? Afirmacions inconcretes com «dèficit de recursos» tampoc contribueixen al rigor d’un document del qual s’ha de fer un seguiment i avaluació per copsar el seu grau de compliment.
Del contingut del Pla destaquen, per la seva rellevància, dues qüestions que el Pla identifica i es compromet a resoldre i dues més que, tot i identificar-les més o menys clarament, no aborda amb cap mena de concreció la seva resolució.
En primer lloc, dues qüestions en què s’intenten recuperar condicions i posicions perdudes. Primer, desequilibri territorial en els recursos i serveis de medicina comunitària (la prevenció i la promoció de la salut), paradoxalment són menors a les zones que més ho necessiten per la seva composició socioeconòmica; cal recuperar i actualitzar programes de salut pública i intersectorials com Salut als Barris i accions de l’amputada Agència de Salut Pública. Segon, de caràcter més tècnic, la penetració de l’atenció especialitzada, el percentatge de resolució de problemes de salut de la població resident al Camp de Tarragona dins del territori del Camp de Tarragona; això és sense ser traslladat a Barcelona; aquest percentatge és avui del 92% i l’objectiu és el 95%, que significa recuperar la capacitat de resolució que teníem l’any 2010.
En segon lloc, el Pla assenyala una disfunció en els recursos existents en els àmbits sociosanitari i de salut mental. En el primer cas, se’ns diu que sobren llits de llarga estada i falten llits de convalescència i pal·liatius, fet que és contrari a la tendència d’aquests darrers sis anys en què els primers han augmentat de 410 (any 2009) a 421 (2015) i els segons de convalescència han disminuït de 210 (2009) a 185 (2015); en el cas de cures pal·liatives sí que s’ha produït un lleuger augment de 25 a 29. Cal aprofundir concretant més territorialment per identificar disfuncions que segur són de caràcter local.
Pel que fa a l’assistència a les persones amb problemes de salut mental, es constata que tenim un problema en l’atenció a la salut mental al nostre territori. Amb el pressupost «dels més alts de Catalunya» per aquest àmbit, som un dels territoris amb més prevalença d’aquestes malalties (en dones, l’ansietat o depressió és del 30,8% davant del 24,1% de mitjana a Catalunya) i tenim dèficits molt importants en el suport a l’atenció primària, en serveis de caràcter preventiu i comunitaris, d’acompanyament i inserció que potenciïn la vida autònoma davant d’una excessiva institucionalització dels malalts. Dit d’una altra manera, massa ingressos en hospitals que no ajuden a una posterior vida autònoma dels malalts. Cal un pla específic per la reordenació d’aquest àmbit a partir de la col·laboració i cooperació de tots els actors sanitaris, avui en dia aquest és un problema social i requereix una resposta comuna i intersectorial.
En conclusió, esperem que el document presentat tingui una segona part no pública amb indicadors que permetin la seva l’avaluació per saber cap on hem d’anar i si hi anem a la velocitat correcta per arribar amb els deures fets.