Amb aquest mateix títol escrivia en un conegut i prestigiós setmanari d’informació i de cultura religiosa un article un habitual columnista d’aquesta publicació. Estic d’acord amb aquest columnista quan afirma que, a partir de l’Encarnació, el dilema «o Déu o l’home» no té cap sentit: tal com es va definir a Calcedònia, al segle IV, en la persona del Verb s’uneix la naturalesa humana –l’home Jesús– en la naturalesa divina.
Per definició, doncs, l’accés i l’encontre amb la divinitat només és possible a través de la humanitat; o, dit amb altres paraules, no és possible el servei a Déu sense el servei als homes, és a dir, sense «l’amor per la fragilitat de cada persona, sense ajudar-la i ajudant-la sense comprometre’n la dignitat».
Això és així, si més no des de la perspectiva del cristianisme, encara que potser no ho és tant o no ho és de cap manera en certes expressions religioses que, per obeir (suposadament) Déu, o bé arriben a matar i a destruir pobles i cultures, o bé ignoren i sovint s’oposen a les conquestes de l’humanisme, cristià o no, que, entre altres coses, proclama la total separació entre l’esfera del sagrat (l’Església) i l’esfera del profà (Estat), separació que és exactament el que es vol expressar quan es parla de laïcitat.
Estic convençut que cal valorar la laïcitat com un gran do de Déu que serveix al progrés de la llibertat i de l’emancipació del que és humà que, segons el cristianisme, constitueixen el gran patrimoni, volgut per Déu, de la humanitat.