El metge de família, fonamental per a la detecció precoç de la depressió

La Ruta Assistencial de la Depressió fixa el ‘modus operandi’ dels professionals mèdics del territori davant possibles malalts

Per . Actualitzat el

El Dia Europeu de la Depressió se celebra aquest dijous 6 d’octubre amb un objectiu clar: recordar a la ciutadania la importància del diagnòstic precoç també en aquest camp. «Quan els símptomes estan molt agreujats o hi ha molt malestar general, la gent tendeix a inhibir-se, a aïllar-se… i, moltes vegades perdem la possibilitat d’intervenir», expliquen les doctores Mónica Oviedo i Judith Montoya, metges de família i referents de la Ruta Assistencial de la Depressió.

Aquest document és el que estableix, des de finals de 2013, els criteris de diagnòstic, tractament i derivació de pacients amb depressió per a tots els proveïdors sanitaris de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona. La Ruta Assistencial de la Depressió estableix que, en cas de dubte, els metges de família realitzin una entrevista clínica que els ajudarà a establir un diagnòstic. «Els dos símptomes principals que ens fan sospitar i anar a buscar un diagnòstic de depressió són la tristesa i la pèrdua d’interès», comenta la doctora Montoya. A banda d’aquests símptomes, «hi ha situacions de tristesa que poden esdevenir en patologia, com són el dol, una malaltia crònica, el deteriorament social o econòmic…», afegeix.

Un altre factor important a l’hora de valorar  un cas de depressió és la vulnerabilitat genètica i els antecedents familiars. Segons Oviedo,  també els mals hàbits com ara l’estrès, el sedentarisme i la mala alimentació, poden esdevenir «factors precipitants, tot i no tenir una relació directa». «L’activitat física, l’alimentació sana… no només serveixen de manera preventiva sinó que també formen part del tractament», afegeix Oviedo. A l’altra cara de la moneda  trobem les conductes de risc com el consum de drogues i alcohol. «Moltes vegades anticipen o acompanyen la depressió perquè són absorcions compensatòries d’un desconfort emocional», explica Montoya.

La ruta classifica les depressions en lleus, moderades i greus. Les lleus es resolen amb eines psicoterapèutiques. Quan hi ha símptomes més físics i psíquics, la depressió es considera moderada i els terapeutes passen a ser més intervencionistes. «Ja no parlem de la tristesa pura, del que plora. Parlem d’una cosa més complexa i, si no n’hi ha prou amb les intervencions, actuem amb fàrmacs amb els quals estem molt familiaritzats i busquen els mínims efectes secundaris», explica Montoya. Finalment, el cas més extrem, ja amb risc de suïcidi, «és una malaltia molt greu que necessita molta teràpia, fàrmacs més complexos i sempre està en mans dels especialistes», comenta Oviedo que admet que a la Xarxa Santa Tecla «ja tenim mecanismes per destriar-los i activar, si cal, un codi suïcidi gairebé en una primera entrevista».

Desestigmatitzar la malaltia

La feina més gran que s’ha dut a terme en aquest camp durant les darreres dècades ha estat la desestigmatització d’aquestes patologies. S’ha fet molt però encara queda i, per això, la doctora Montoya treballa en la Ruta de Detecció de Depressió en infants i joves. Alerten que el trastorn de l’ànim és pot compatibilitzar amb una vida normal. O, dit d’una altra manera, la nostra societat oculta possibles indicadors de depressió fins que ja és massa tard.

«Si una persona treballa, va a comprar i compleix algunes obligacions socials, ningú del seu entorn estarà alerta tot i que potser està patint la malaltia de forma latent», explica Montoya. Per aquest motiu, la ruta posa èmfasi en la detecció precoç i en la necessitat de conèixer l’estat d’ànim de les persones en tot moment. Una responsabilitat que recau en el metge de família però, sobretot, en el mateix pacient que no ha de dubtar a compartir les seves disfuncions emocionals de la mateixa manera que no dubta a anar al metge quan li fa mal alguna altra part del cos. «Quan una persona sent un desconfort intern ho ha de manifestar, sobretot a un professional», diu Montoya que admet que a la gent li fa molta vergonya perquè són coses que socialment estan mal vistes: «és molt difícil haver de dir-li al teu metge de família que el teu marit et pega o t’insulta i això et provoca una tristesa contínua i un gran malestar».

El risc d’engany és baix

El fet que el diagnòstic de la depressió s’hagi d’establir a partir d’una entrevista i no amb proves analítiques de caràcter químic, obre la porta a l’subjectivitat i, per tant, a l’engany. Amb tot, la doctora Montoya, metge de família del CAP Llevant, considera que el rendista per tristesa «dóna poc marge d’error per qualsevol professional que tingui experiència» i admet que «es pot filtrar». Alhora recorda que, en certa manera, en el rendisme no deixa d’haver-hi una predisposició patològica que cal tractar: «no és una persona que necessàriament vol un benefici secundari econòmic sinó que moltes vegades, darrere hi ha un problema latent i el benefici secundari és escapar».

 

Notícia relacionada: Els CAP del Vendrell i Vila-seca, pioners en psicoeducació grupal