La setmana passada vaig assistir al concert dels Manel al Camp de Mart. I que bonic, que bonic! Els Manel són aquest grup de Barcelona que des de l’any 2008 canten unes cançons que s’han d’escoltar amb el manual d’instruccions obert sobre la falda. Estic contenta que tinguin tant èxit perquè això deu voler dir que als catalans ens agrada que ens facin pensar.
Vaig anar al Camp de Mart amb una galipàndria de pronòstic reservat, però és que no me’ls volia perdre per res del món. Manel al Camp de Mart és la conjunció perfecta per aquests nois que semblen caiguts d’un altre planeta. Són uns xicots a qui, d’entrada, sempre penso que els falla la comunicació amb el seu públic perquè comencen el concert sense ni dir «Oh benvolguts, sigueu benvinguts», cosa que els fa perdre l’oportunitat de tenir aquesta complicitat, tan agraïda, entre públic i artista. La qüestió és que, tot i l’escassedat de paraules entre cançó i cançó, l’altre dia, mitja hora després de començar el concert, ja ens havia pujat a tots «la serotonina» i no podíem deixar de fer contorsions al ritme de la música. El públic se’ls lliura incondicionalment a mesura que avança el concert —amb comunicació o sense— i al final, com és natural, en reclamem més i més. Ells tornen a sortir, impertorbables, a l’escenari i sense dir ni tant sols un «Sou collonuts!» o «No en teniu mai prou» —frase que seria més pròpia del Guillem Gispert— aconsegueixen que tots tornem a vibrar, conscients que la bona estona s’acaba.
En aquest darrer concert vaig gaudir d’una diversió addicional. No recordo en altres concerts una vigilància aparentment tan estricta, encara que no recordo haver estat mai a la segona fila. Sí que en el darrer concert, fa dos anys, el Boomerang va fer baixar part del públic entusiasmat, des de l’última grada fins al peu de l’escenari. Un espectacle digne de veure que, possiblement, va esverar els flegmàtics membres del grup.
A punt de començar el concert, els senyors vigilants van distribuir-se estratègicament, drets i de cara al públics, per la part més baixa de tot l’arc del teatre. L’estratègia m’afectava de ple, ja que a un d’ells el tenia a menys d’un metre de distància. Vaig pensar que estaria un pèl incòmoda amb aquell bon home a tocar i amb la seva mirada d’esparver a l’alçada dels meus ulls. Per sort, només començar el concert es va asseure, com tots els altres companys, a la cadira reservada i preservada per a aquesta finalitat. En la primera cançó ja vaig veure que aclucava els ulls de l’impacte que li devia produir la nova música més acústica dels Manel, que sonava sense pietat a la seva esquena. I encara rai que no veia el fum de tots colors —segons el focus que l’apuntava— que sorgia i s’enlairava talment l’incendi tropical que es propaga com l’amor de Teresa Rampell.
Doncs bé, el nostre home va passar d’aclucar els ulls a quasibé tancar-los i només els obria de bat a bat cada vegada —i n’eren moltes— que alguna joveneta passava pel seu davant. Ja sabem que els joves, sobretot les dones, poden fer diverses coses alhora; en aquest cas escoltar i veure els Manel, anar a comprar una birra, una cola, un aigua i fer obrir l’ull al vigilant que, crec que lluny d’agradar-li la música dels Manel, va trobar una bona manera d’evadir-se, mirant-se el culet i, sense dissimular, repassant de dalt a baix totes les noietes que circulaven pel seu davant, d’anada i tornada. Hi va haver un moment que vaig pensar de cridar-lo i dir-li: per allà en aquell altre sector hi passen més sovint les jovenetes, noi!
En fi, que he pensat d’oferir-los la història del Vigilant als Manel per si la volen musicar. No ho sé… com El soldadet o Les cosines. Ja accepto que l’hauran d’embolicar, tergiversar i sofisticar una mica —segurament molt—, però jo, si li mantenen el títol, ja estaré contenta.