Dues persones poden caçar cérvols juntes, però si estan soles només poden caçar conills. Aquest és un dels cent dilemes que els investigadors del projecte van presentar a més de mig miler de voluntaris. A partir de les seves respostes, els investigadors van desenvolupar un algoritme informàtic que intentava classificar les persones en funció del seu comportament. L’ordinador va distribuir el 90% de les persones en quatre grups: envejosos, optimistes, pessimistes i confiats. Quatre cares que intenten definir la complexitat humana amb l’objectiu de millorar les teories existents sobre comportament humà.
Però tornem al dilema per fer-nos una idea dels criteris de l’ordinador a l’hora de classificar-nos. L’envejós triaria caçar conills, perquè com a mínim estarà igual que l’altre o millor; l’optimista escolliria caçar cérvols perquè és el millor per als dos; el pessimista, conills, perquè així s’assegura que té alguna cosa, i el confiat cooperaria i caçaria cérvols sense pensar-s’ho dues vegades.
Segons l’estudi, els envejosos constitueixen el grup majoritari (un 30%) i es defineixen com aquelles per persones a les quals no els importa el guany obtingut, sempre que sigui superior al dels altres; els optimistes (un 20%), que decideixen pensant que l’altre escollirà el millor per a tots dos; els pessimistes (un 20%), que trien l’opció menys dolenta perquè creuen que l’altre els fastiguejarà, i els confiats (un 20%), que cooperen sempre, són col·laboradors nats i els és igual guanyar que perdre.
Hi ha un cinquè grup indefinit (un 10%), que l’algoritme no va poder classificar d’acord amb un comportament clar.
El treball s’emmarca en la teoria de jocs, una branca matemàtica amb aplicacions en sociologia o economia, que examina el comportament de les persones quan han de prendre decisions davant d’un dilema, amb diferents conseqüències en funció del que decideixi també l’altra part implicada. «A aquestes persones se’ls va demanar jugar per parelles, que canviaven a cada ronda, però a més cada vegada el joc era diferent, és a dir, podia ser millor cooperar amb l’altre, o fer el contrari que l’altre, o trair… D’aquesta manera tenim dades del que es fa en situacions socials molt diferents», explica un dels autors de l’estudi, Anxo Sánchez, catedràtic del Grup Interdisciplinari de Sistemes Complexos (GISC) del Departament de Matemàtiques de la Universitat Carlos III de Madrid.
«Els resultats obtinguts van en contra de certes teories, com la que apunta que els humans actuen de manera purament racional i, per tant, s’han de tenir en compte a l’hora de redissenyar polítiques econòmiques, socials i de cooperació», indica Yamir Moreno, coordinador del Grup de Xarxes i Sistemes Complexos (Cosnet) de l’Institut de Biocomputació i Física de Sistemes Complexos (BIFI) de la Universitat de Saragossa.
Un pas cap a robots més humanitzats
El nostre comportament és un dels grans enigmes de la humanitat. Impossible de desxifrar amb les múltiples proves analítiques de què disposem, la nostra ànima continua fent i desfent com ho feia dos mil anys enrere. Podem guarir-nos de les malalties que mataven a milers els nostres avantpassats, fer-ne desaparèixer una amb un glop però no hi ha farmàcia que ens vengui una píndola per ser més optimistes, o pessimistes, o confiats, o envejosos. De la mateixa manera, podem crear una màquina que venci el campió del món d’escacs però no podem fer que l’enginy es comporti com un dels nostres. Una complexitat que va més enllà de les regles d’un joc amb peons, torres, cavalls, alfils i família reial. O no.
«Aplicar aquests algoritmes de classificació a l’estudi del comportament humà és força revolucionari, ja que treballs previs prefixen els comportaments esperats abans de realitzar l’experiment, en lloc de deixar que un sistema extern ens digui a posteriori de manera automàtica quins són els grups més lògics», comenta Jordi Duch, investigador del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona
Establir patrons de comportament no deixa de ser mapejar l’ànima de l’ésser humà. Aquesta part intangible que, com a tal, posa les coses difícils a la ciència. Però el cartògraf de bata blanca i pissarra plena de fórmules matemàtiques ja fa segles que demostra que no es dóna per vençut. Estudis com aquests permeten convertir la complexitat en uns i zeros, el llenguatge de les màquines. Éssers artificials als quals només els resta sentir per convertir-se en nous residents d’aquest planeta de ple dret.