Catalunya i Espanya lideren l’esperança de vida entre els països europeus. Això vol dir que una persona que neixi i creixi a qualsevol municipi tarragoní avui viurà uns 90 anys i, per tant, podrà veure en persona l’entrada del segle XXII. L’esperança de vida és un indicador clau per determinar el nivell de la salut d’una societat i, en aquest sentit, és evident que tant Catalunya com Espanya han fet un salt espectacular en les darreres dècades fins arribar a passar la mà per la cara a països en teoria més desenvolupats.
Malgrat aquest lideratge europeu en l’esperança de vida, hi ha molts altres indicadors que també serveixen per determinar els índexs de salut d’un poble i per avaluar la qualitat del seu sistema sanitari. Entre aquests altres indicadors, com ara la ràtio de professionals sanitaris/habitant o la despesa pública en salut, Catalunya té molt camí per recórrer. Gaudim d’una bona salut pública però, en canvi, ens trobem a la cua dels països europeus en inversió sanitària per habitant, en formació, en investigació i en dotacions d’equips professionals. Això vol dir que tenim un sistema sanitari que funciona amb menys recursos econòmics, menys infermeres, menys metges… en definitiva, amb menys de tot que la majoria dels nostres veïns. I malgrat això, molts europeus vénen aquí a tractar-se quan tenen un problema greu de salut. I vet aquí una pregunta: què no faríem amb més recursos?