La transhumància intel·lectual i el sobrepès de relíquies tristes

Per . Actualitzat el

A la cultura, des de les seves entranyes i fins als seus fruits, l’hem parit i destruït nosaltres sempre pendents del moment que requeria la funció teatral de la societat de torn. Hem estat capaços de tancar cercles o d’obrir xarxes, d’integrar o marginar als agents culturals i als seus interlocutors, d’aromatitzar l’escena i els seus actors o podrir-la fins la condemna.

En totes aquestes accions, siguin belles o bastardes, hem fet ús de la intel·lectualitat i una certa dosi d’intel·ligència emocional. Al mateix temps, havent-nos empoderat sense massa mesures, hem generat la capacitat de fer sobreviure mites o enterrar personatges. El festival Al3Mura, celebrat a la ciutat de Tarragona recentment, ens ha permès portar a escena a una de les víctimes de la mala transmissió de coneixements, el cineasta Pier Paolo Pasolini.

El seu llegat és indubtable, polièdric com la seva personalitat, real com la seva capacitat d’arribar a l’espectador o al lector i, lamentablement, polèmic com el seu final que, pel que sembla, és l’únic que a alguns crítics de cinema els ha interessat que quedi d’ell en la retina de les masses. Pasolini, que va ser desenfocat socialment, es convertí en un escriptor desenquadernat i en un ciutadà malnodrit per la societat de classe mitja-alta dels anys quaranta i cinquanta, la mateixa que decidia qui treia cap i qui s’enfonsava a la misèria d’aquella Itàlia encara enfangada, com els carrers de la Roma que Fellini esbossaria anys més tard.

Calia un exercici de justícia humana i de pedagogia socialitzadora per a fer ressorgir el mite i l’home, ubicant cada petjada al seu espai coherent, que permetés refer l’oblit a que s’havia sotmès a un personatge transcendental en el món de la cultura del segle XX. Així, la commemoració dels 40 anys del seu assassinat – i sobretot els actes que s’han organitzat abans i després d’aquest macabre aniversari per a recordar Pier Paolo- han fet possible la transfusió de coneixements des del seu país a la resta d’Europa. La decisió de traspassar territoris, foragitant les eternes rivalitats de ciutats semblants i properes com és el cas de Tarragona i Reus, ha permès dur a terme la transhumància intel·lectual que cal reclamar en aquests temps, assedegats d’una aurea mediocritas i col·lapsats pel sobrepès de relíquies tristes d’un món que ja no existeix.

L’intercanvi del coneixement que fa possible alimentar territoris des de la militància cultural, ens regala una segona oportunitat per fer les coses millor o, senzillament, per fer allò que no hem estat capaços fins ara: generar pensament apte per a tots els públics des de la tribuna més privada que tenim al nostre abast, opinar des del nostre seient a casa tot comunicant-lo amb el carrer que trepitgem a diari. Aquesta mena de “glocalització” ha de ser la salvació de la humanitat que necessitem encara per evitar la pèrdua del control d’un món que es deforma per la incapacitat d’entesa i raonament.

Tarragona o Reus són les arrels d’un projecte que ha nascut sota les sigles d’ETC per preconitzar la urgència de combinar l’aliment cultural del contingut amb l’espai que té aquest territori, convertit en continent i banc de proves permanent. Les sinergies que generarem ajudaran a fer real aquesta transhumància intel·lectual. El procés de canvi serà possible només amb la voluntat dels gestors territorials i dels propis creadors. Si eliminem barreres, creem camins. Si esborrem mapes, els límits donen pas a horitzons compartits. I si ens hi unim?