Sincerament, em va sorprendre que una cadena de televisió promogui la instal·lació de desfibril·ladors automàtics externs (DEA) a llocs públics i això em va fer recordar afirmacions fetes per responsables del SEM Catalunya fa pocs anys en què parlaven de la necessitat de regular aquesta qüestió davant la proliferació d’iniciatives arreu de Catalunya i del seu caràcter «contagiós».
De fet, Catalunya és una de les poques comunitats autònomes que ha desenvolupat, amb normativa pròpia, la normativa de bases estatal (RD 365/2009). Ho va fer l’any 2012 amb el Decret 151/2012, de 20 de novembre, pel qual s’estableixen els requisits per a la instal·lació i l’ús de desfibril·ladors externs fora de l’àmbit sanitari i per a l’autorització d’entitats formadores en aquest ús. Amb el decret s’estableixen les condicions i els requisits mínims de seguretat i qualitat en la utilització de desfibril·ladors automàtics i semiautomàtics externs fora de l’àmbit sanitari i s’adapta a la normativa europea i als aspectes relacionats amb la formació i va continuar l’any passat amb el Decret 30/2015, de 3 de març, pel qual s’aprova el catàleg d’activitats i centres obligats a adoptar mesures d’autoprotecció i es fixa el contingut d’aquestes mesures, entre les quals, les estacions de transport amb aforament superior a 2.000 persones, ports i aeroports, establiments docents i residencials, i activitats en recintes amb aforament superior a 2.000 persones.
El cert és que aquest no és un tema nou a les nostres comarques, ja que per iniciativa d’alguna administració o d’alguna a entitat, sovint es fan públiques notícies de la instal·lació de desfibril·ladors a un camp de futbol, a un poliesportiu… la seva presència és cada cop més alta en ubicacions i espais públics i va en paral·lel a la proliferació d’empreses que comercialitzen aquests equips adreçats a crear allò que s’anomenen espais cardioprotegits. Ara bé, darrere d’aquestes iniciatives puntuals del tot benintencionades, hi ha resultats? Fem bé donat-los suport?
D’entrada hom respondria afirmativament, és en questa època de l’any en què en un moment o altre tots participem en activitats o esdeveniments amb alta afluència de públic, quan creiem encara més que aquest aparell pot ajudar qui pateix una aturada cardíaca. De fet, les xifres diuen que la majoria de morts sobtades reconeixen una causa cardíaca i, tot i la manca de registres apropiats, es parla d’una incidència d’entre 0,36 i 1,28 per 1.000 habitants de la MSC. D’aquests esdeveniments, les MSC extrahospitalàries són les més freqüents, especialment en l’àmbit domiciliari (entre el 70 i el 80%), enfront de les que es produeixen espais en públics, entre un 15 i un 25%.
Tenim normativa però no informació fiable dels mitjans desplegats al territori i del seu funcionament; davant d’això, la Direcció General de Planificació i Recerca del Departament de Salut va encarregar un informe sobre l’evidència del desplegament territorial dels DEA, l’accés públic a la desfibril·lació i la seva efectivitat i eficiència.
L’informe: Pons JMV. L’accés del públic als desfibril·ladors externs automàtics (DEA) conclou que «la situació actual pel que fa al desplegament dels DEA a Catalunya no sembla respondre a una planificació d’acord amb criteris epidemiològics, ni basar-se en una evidència científica concloent» i estableix que la distribució dels DEA requereix el desenvolupament i la implementació d’un programa formal i elaborat prèviament d’accés públic als DEA que posi la seva atenció en aquells llocs on les taxes d’aturades cardíaques siguin altes.
Aquest programa requereix una organització, entrenament (responsables i usuaris dels aparells) i manteniment, per tal de garantir un nombre suficient de primers responedors formats i que mantinguin l’aprenentatge. També s’haurà de tenir en compte que qualsevol aparell DEA que s’instal·li estigui necessàriament i de manera imprescindible connectat amb el SEM, doncs només així el DEA es converteix en un element més de l’anomenada «cadena de supervivència».
Establerts per normativa on han d’ubicar-se els DEA (mínims obligatoris), les seves característiques i la formació necessària, sabem ara que és necessari un programa integral que ha de liderar l’autoritat sanitària. Donats com són al Departament de Salut a iniciar experiències a mode de prova pilot per tal d’avaluar el seu funcionament abans d’estendre-ho a tot Catalunya, per què no es comença per la regió sanitària del Camp de Tarragona?
La sensibilització per aquesta qüestió a casa nostra existeix, només cal recordar la mobilització ciutadana per reclamar l’obertura 24 hores del servei d’hemodinàmica; fa anys (fórem pioners) que els nens i nenes de les escoles públiques de Tarragona reben formació en suport vital dins el currículum escolar; tenim organitzacions de voluntaris de protecció civil que funcionen força bé; tenim un bon nombre de DEA instal·lats,… Per cada minut de retard en la desfibril·lació des de l’inici de l’aturada cardíaca, les probabilitats de supervivència es redueixen un 10%.
Ens hi posem?
