Fa quinze dies en aquesta columna vaig fer una rectificació de la meva opinió, per la qual donava una oportunitat a Podemos respecte al seu compromís de convocar un referèndum a Catalunya si guanyaven les eleccions generals. Dic rectificació perquè mai no els havia atorgat la meva confiança i ara penso que potser… potser sí. Només parlava de confiança, però una amiga meva, bona crítica, que no criticaire, i amb criteri es va esquinçar les vestidures perquè li va semblar que traïa els meus principis independentistes. Igual avui també se les esquinçarà, però no puc fer res més que donar la meva opinió sincera sobre un altre tema.
Es tracta d’Ada Colau. Ara que fa un any com a alcaldessa de Barcelona, sento que aquí també he de rectificar. Quan ella es presentava a l’Ajuntament de Barcelona i les enquestes li donaven la victòria, tal com va succeir, vaig dir que no la veia com a alcaldessa de Barcelona. I trobo que el temps ha jugat a favor seu i no al meu. Se li ha de reconèixer que no ho està fent malament i que s’ha mantingut, i es manté, fidel als seus principis, en la mesura que pot, perquè ho té difícil. La setmana passada mateix, amb els aldarulls de Gràcia, les seves declaracions no van ser caure bé a ningú: massa a prop de la policia per als uns, massa a prop dels violents per als altres, equidistant –i tampoc no els estava bé– per a alguns més. Vaja, que no troba la posició ideal en les seves declaracions! No sabem quina posició tenen els seus pensaments. I és que és tan fàcil criticar des de fora… Si la perspectiva canvia només movent-se un pas, com no li haurà canviat a ella, amb el salt d’amplada que ha realitzat? Com li canviaria a la CUP la seva perspectiva si estigués en el govern en comptes d’estar en aquesta mena d’aliança-oposició? Jo, des de l’afer de la investidura que ens va deixar a tots extenuats, pensava que ja no em podien sorprendre gaire, però també aquí he de rectificar. Fa uns dies van sortir dient que estaven massa lligats amb el pacte que havien de donar suport a les decisions del govern i que el volien trencar. Estan parlant del pacte que van signar a canvi que l’aleshores president Mas fes un pas al costat? El moviment assembleari que els defineix ho justifica tot, fins i tot trencar un pacte com aquest? Flac favor per als moviments assemblearis, doncs, el de la CUP i qualsevol altre, si l’assemblea és l’excusa per no respectar la paraula donada. L’altra intervenció de molt poca responsabilitat ha estat la d’atiar els violents en nom dels ideals que comparteixen. Doncs, francament, si l’ideal s’ha d’aconseguir trencant vidres i incendiant vehicles –propietat privada de persones que no en tenen cap culpa i que, segur, la seva suor els ha costat– i malmetent mobiliari urbà, potser caldria reconsiderar l’ideal. Estaria bé que la CUP reconegués que l’assumpte se li ha escapat de les mans. Potser són molt joves i no ho saben, però quan criden «desobediència» n’hi ha uns quants que reaccionen com la pólvora en atansar-li un llumí.
Estic amb el president Puigdemont quan diu que «lu» seu és l’obediència. Si el procés ja té les seves dificultats, només falta tirar pel dret i començar a desobeir, que, quan la metxa està encesa, costa molt d’apagar. I no cal anar gaire lluny; els que van patir la guerra civil encara se’n recorden: la violència revolucionària ho cremava tot i durant uns dies ni Companys ho va poder aturar.
Rectificar és de savis, diuen. A mi, la saviesa, amb tota modèstia ho dic, ja em deu penetrar tots els porus, després de rectificar ara sí, ara també. I no només aquí. No és tan important mantenir-te en la teva posició, com buscar la raó i la veritat. La gratificació és gran quan t’adones que anaves –i ja no– pel camí equivocat. Estaria bé que alguns rectifiquessin si veuen que van errats. El problema és: ho veuen?