La setmana passada el rei d’Espanya va tornar a venir a Tarragona. Igual que l’anterior visita, emmarcada dins allò que anomenem període preelectoral i en el context dels Jocs del Mediterrani. Com l’anterior visita, va ser estranya, més que discreta, amagat de la gent i per presidir un acte en què no va ni parlar, ni molt menys es va deixar retratar a prop de l’altra estrella de la jornada: la mascota Tarracus. Com a l’anterior visita, va tornar a haver-hi discursos buits i vergonyants, agraïments absolutament immerescuts al suport estatal als Jocs, en una actitud de submissió per part dels responsables locals que fan “vergonyeta” de sentir.
Com a republicans que som, els consellers municipals d’ERC-MES-MDC no vam participar de la comèdia. No perquè el cap d’estat espanyol sigui un rei. El republicanisme va molt més enllà de la forma en què s’assumeixi la direcció de l’estat quan és acceptada pels ciutadans, cosa que a Espanya mai s’ha pogut corroborar per referèndum directe. El republicanisme aspira a una societat lliure, en la qual els ciutadans siguin protagonistes; en què la iniciativa personal tingui un compromís i una conseqüència socials; en què la divisió de poders sigui el fonament de l’edifici institucional; una societat on l’estat faci servir els seus instruments per millorar la vida de les persones.
La realitat és que l’estat espanyol es relaciona amb la seva població, i de manera especial amb els catalans, en el sentit absolutament contrari a les nostres aspiracions com a republicans. No ens deixa espai per a ser plenament ciutadans i nosaltres no volem ocupar el dels súbdits.
Des d’un punt de vista nacional, la corona i el conjunt de l’administració estatal formen un estricte cercle de foc on no té cabuda el respecte el dret a decidir, ni molt menys el debat ordenat sobre la independència. El gest de no rebre la presidenta del Parlament va demostrar una manca insòlita de dignitat democràtica. De fet, no és estrany: els borbons són una dinastia que a més d’omplir les pàgines més tristes de la nostra història moderna, van recuperar el poder mercès a una llei successòria signada per Franco i van imposar a un Congreso de los Diputados servil una llei d’abdicació exprès perquè Juan Carlos I no es pogués veure implicat en cap dels diversos casos de corrupció que l’apunten.
El govern de Tarragona el rep amb honors i li agraeix, com a màxim representant de l’Estat, una generositat que mai no ha tingut. Capital de la província amb més atur de Catalunya; condicionada negativament per les polítiques extractives de les elits espanyoles; empantanegada en l’organització d’un esdeveniment internacional com els Jocs del 2017, en representació d’Espanya, respecte al qual el govern municipal ja ha renunciat al llegat i la transformació que havien de significar per a Tarragona. A sobre, ara imploren amb la boca petita que arribin diners per no trobar-nos amb una nova càrrega inassumible. No volem implorar res, només recordar-li totes les festes pagades amb els nostres diners, exposicions universals de tota mena, quilòmetres d’alta velocitat sense passatgers, aeroports on no volarà mai ningú, per dir-los que els tarragonins estem cansats de pagar les festes dels altres.