Les eleccions al plat

Per . Actualitzat el

No pensava que m’arribessin a interessar aquestes noves Elecciones Generales al Gobierno de España, però el poder de la televisió és tan gran que cada dia a l’hora de menjar em posen les eleccions al plat. I no serveix de res canviar de canal; en tots els restaurants tenen el mateix menú. Resulta que, sense voler, he anat reflexionant i he pres partit.

Ja sé que els independentistes hauríem de votar un dels dos partits que volen la independència i que el lema és: hem de ser a Madrid, mentre no siguem independents. Però jo, de veritat, no veig la utilitat de ser a Madrid. Si qualsevol proposta que faci Convergència o Esquerra la tombaran! És clar que ho fan per estalviar feina al Tribunal Constitucional, però al cap i a la fi, ni en el primer plat ni a les postres, no tenim gran cosa a fer a Madrid. Per molt dignes que siguin els nostres representants, en el primer intent de govern no els ha volgut ningú. Normal, quan la prioritat és la «unidad de España».

I parlant d’utilitat, potser seria millor un vot útil cap a aquells que defensen el dret a decidir. Jo, al Pablo Iglesias, de Podemos, el veig honest i coherent –no puc presumir de tenir vista amb els polítics, tan sols és la percepció que en tinc–. Només li calia renunciar a la promesa del referèndum i hauria pogut governar amb el PSOE i Ciutadans. I no ho ha fet. Amb això deixa clar que si d’ell depengués tindríem el referèndum assegurat. I a Catalunya, per molt que diguem que ja estem en una altra pantalla més avançada, cada cop se sent a parlar més de la necessitat d’un referèndum legal per poder tirar endavant el procés.

Va ser molt inesperat el resultat de les primeres eleccions generals, aquí a Catalunya. Va guanyar En Comú Podem, amb Xavier Domènech al capdavant –un altre polític, per mi desconegut fins fa poc a qui, quan ha deixat de ser-ho, també he trobat honest i coherent–. Resultat inesperat quan feia només tres mesos –el 27S– havien guanyat els partits sobiranistes que no necessitaven el referèndum. La lectura, que en un principi semblava dir que el sobiranisme baixava, era doble i de fet va ser una de les primeres coses que va dir el Xavier Domènech: els catalans demanaven una nova política i reclamaven el dret a decidir. I, francament, ja sé que hi ha gent demòcrata que defensa el dret a decidir per decidir no, però no crec que siguin una majoria. Sóc molt optimista si penso que entre els que tiren pel dret cap a la independència més els que demanen fer-ho amb un referèndum pactat tindríem aquella majoria àmplia que necessitem?

Com que encara durant un temps no tindré cap més remei que dinar i sopar amb el mateix plat, continuaré reflexionant intentant no empatxar-me. Potser les meves reflexions seguiran un altre rumb, o potser no. Tinc clar cap on vull anar, però no tant, el camí per arribar-hi.