El dilluns dia 25 d’abril és el 30è aniversari de la Ley General de Sanidad (LGS), la llei d’Ernest Lluch, economista, polític català i socialista que va ser el responsable del més gran avenç en l’accés a la sanitat que ha fet mai Espanya i Catalunya. La llei es basava en tres pilars: garantir que tothom tingués dret a la sanitat pública; una sanitat de qualitat assistencial i professional amb la creació del Sistema Nacional de Salut pagat pels impostos de tots, i un sistema descentralitzat territorialment que ha permès que Catalunya desenvolupi, organitzi i governi un sistema sanitari públic propi. Una llei que ens va fer més europeus, més avançats i, sobretot, més iguals. També el 25 d’abril es compleixen quatre anys i cinc dies des que el govern del Partit Popular va dir no a aquesta llei, la va retallar, va afirmar que no som tots iguals i va crear un concepte nou al nostre país: l’exclusió sanitària.
La commemoració d’aquesta efemèride em fa escriure sobre la idoneïtat i la necessitat d’aquelles fórmules que emprem, no ja per recordar, com és el cas esmentat, sinó per deturar-nos, reflexionar i fer visible quelcom important que moltes vegades en el dia a dia de tots queda més amagat o en segon pla. Aquesta funció la fan els «dies nacionals» o «dies internacionals» de tot tipus; l’OMS n’ha establert d’innumerables: 3 de desembre dia de les persones amb discapacitat, 21 setembre de l’Alzheimer, 10 octubre salut mental, càncer, diabetis…; sensibilització, conscienciació i implicació és el seu objectiu i aquest és també, des de la modèstia, l’objectiu d’aquest article.
Les agressions en l’àmbit sanitari
El 16 de març és el dia nacional contra les agressions en l’àmbit sanitari i, aprofitant aquest dia, organitzacions sindicals i professionals han posat negre sobre blanc quelcom que ens ha de preocupar com a societat i que a alguns els hauria de fer caure la cara de vergonya. Segons l’informe 2015 de l’Observatorio nacional de agresiones a médicos de la Organización médica col·legial de España, l’any passat es van registrar a tot l’Estat un total de 361 agressions, de les quals 32% van acabar en lesions. Catalunya, amb 44 agressions, ocupa el quart lloc després de Madrid, Andalusia i València; tot i així, si aquestes dades es relacionen amb el nombre de col·legiats o si es ponderen amb la població atesa, aquesta relació canvia notablement. El mateix informe destaca que són les metgesses les que pateixen més agressions i que aquests greus fets són majoritaris en atenció primària.
Aquesta informació de caràcter general és concretada i ampliada per Col·legi de Metges de Tarragona (CMT) en un informe molt detallat centre per centre, que posa en relleu la importància d’aquesta qüestió que afecta tots els treballadors del sector, metges, infermers, auxiliars, administratius. En el cas del nostre territori, cal destacar, segons aquest mateix informe, una significativa i alarmant tendència a l’alça, sobretot entre el personal administratiu i els professionals d’infermeria. Segons es desprèn de les dades facilitades al CMT pels centres sanitaris, l’any 2015 es van denunciar 401 agressions al personal sanitari a tota la província respecte a les 176 de l’any 2014; entre el personal facultatiu aquests episodis han passat de 35 el 2014 a 70 el 2015, essent l’agressió més freqüent al metge l’amenaça verbal. Cal destacar que és en l’àmbit hospitalari on aquest tipus d’incidents es produeixen més, especialment als hospitals Sant Joan de Reus i Joan XXIII.
Fan falta més mesures de prevenció?
Aquestes dades estadístiques fan que ens preguntem si la modificació de l’article 550 del Codi Penal (març 2015) que té en consideració les agressions a sanitaris que treballin en l’assistència sanitària pública com un delicte d’atemptat contra l’autoritat és suficient si no inclou les amenaces, injúries, vexacions o coaccions. Tant sindicats com organitzacions col·legials han demanat més sensibilitat davant dels problemes derivats de les agressions a professionals sanitaris, tot sol·licitant als responsables de l’administració sanitària que es despleguin protocols de prevenció i que s’incorporin a la normativa que regula el funcionament de la sanitat pública, sancions administratives específiques per a aquelles conductes d’usuaris que pertorbin l’ordre d’hospitals o centres de salut, o faltin al respecte al personal sanitari. Cal tenir present que ja hi ha sentències basades en l’aplicació de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, en les quals es responsabilitza l’administració sanitària per no haver adoptat mesures de prevenció per evitar que aquestes situacions es puguin produir.
Cal revertir aquesta situació perquè no ens podem permetre que els professionals sanitaris posin en risc la seva integritat física i mental en un sistema que fa poc per evitar que aquests fets es produeixin. És necessari un tractament multidisciplinari del problema tant de caràcter preventiu com dissuasiu perquè hem de tenir present que protegint els professionals es protegeix el conjunt del sistema sanitari.