Potser només és una anècdota però, aquesta primavera, l’1 de maig, Dia del Treballador, cau en diumenge. El gran dia dels sindicats es pot veure deslluït per aquesta circumstància, ja que molta gent de la classe treballadora preferirà passar el dia festiu a la platja o a la terrassa d’un bar abans que fer-ho manifestant-se. Tinc curiositat per veure quin grau de mobilització assoleixen els principals sindicats del territori aquest diumenge. I també tinc curiositat per veure fins a quin punt els seus líders territorials atribueixen al dia festiu una presumible baixa participació ciutadana.
Argumentar una baixa mobilització per motius de calendari seria, però, poc rigorós i massa simplista. Des de fa anys l’opinió pública ha col·locat els sindicats al mateix nivell que els partits polítics i els seus líders. Ja fa massa anys que la crisi econòmica plana sobre els caps del conjunt de la ciutadania sense que ni els uns ni els altres hagin aconseguit vehicular fórmules reals en favor de la classe treballadora d’aquest país, la qual, per cert, és la gran majoria.
Aquests dies es repeteixen consignes de l’estil «la riquesa està en mans d’uns quants», «la situació és pitjor que ara fa un any», «hi ha molta precarietat laboral», «els nostres governants estan venuts als poders econòmics» i un llarg etcètera de sentències amb les quals tots podem estar d’acord, però que ja estan passades de moda. Tot aquest discurs ja no és suficient per encendre les masses i mobilitzar-les com passava als anys 80. El món sindical, igual que la classe política, ha de renovar-se, ha de reinventar-se i posar-se a l’altura del repte que representa reconduir una societat que no té clar cap on va. En cas contrari, aviat es quedaran sense classe treballadora per defensar.
