Francisco Ortega Márquez, Paco Enlaluna, va néixer a Tarragona a la dècada en què John Travolta es posava brillantina i és un dels músics més reconeguts al territori (i fora d’ell) per la seva versatilitat tragicòmica, genialitat musical i profunditat lírica. El pròxim dissabte 16 d’abril, a les 21,30 hores, presenta el seu nou disc ‘Besarse derisa’, amb algunes sorpreses reservades per al públic, ni més ni menys que al Teatre Tarragona, i les entrades ja es troben a la venda al Tarracoticket.
D’on ve el teu nom artístic, Paco Enlaluna?
De petit, el meu «profe» de l’EGB deia que estava sempre a la lluna. A mi em feia molta ràbia però amb el temps ho vaig acceptar i vaig descobrir que a la lluna es poden fer coses molt interessants, com escriure.
Ets indubtablement un dels músics amb més «solera» de la província, però des de quan ets músic?
Sóc estudiant de música des que tenia 8 anys (piano i cant) però vaig gravar el meu primer disc l’any 1996 com a Paco Hilaluna. De tota manera, jo considero el 2003 l’any de la meva professionalització, amb el disc Historias del hueco alegre.
Creus que amb els anys la teva música ha anat evolucionant? Si és així, com valoraries aquesta evolució? És paral·lela a la teva evolució personal?
Crec que he evolucionat més en la composició que en la interpretació, però el fet de fer tants concerts et porta a evolucionar musicalment i a una simbiosi molt interessant amb el teu instrument musical. S’acaba convertint en una mena de parella. També crec que he desenvolupat una visió més completa pel que fa a la producció musical.
Quants discos has gravat? Ens pots fer un breu recorregut per la teva discografia?
L’any 1996 vaig gravar Algún asunto entre labios. Era un disc amb lletres interminables, molt seriós, líric i emotiu. El 2003, Historias del hueco alegre va ser un disc marcat per un treball molt acurat de composició. Va ser la meva època de Madrid, on omplia sales. En aquella època va ser molt important la col·laboració amb el grup Leña al mono, de Tarragona, i el Joan Blàzquez, un músic i amic que té una capacitat interpretativa i de producció de gran qualitat. El 2007 va arribar El país sin maravillas, produït precisament pel Joan. Aquí va tenir un pes significatiu, per primera vegada, la part còmica en cançons com «El momento equivocado» o la que donava el nom al disc Bufones i antihéroes, el 2012, que té una línia semblant però que em vaig atrevir a produir jo mateix. A aquest nou Besarse de risa he intentat una cosa molt complicada: apostar paral·lelament per la part còmica i per la part emotiva dels primers discos. Hi ha una línia molt feble en la qual es poden unir ambdós vessants i he intentat investigar i transitar aquesta línia.
L’humor sempre ha fet part de la teva música i el teu directe. És un vehicle per a l’espectacle o és una peça fonamental del teu llenguatge artístic?
Quan vaig començar a cantar, l’humor va ser una cosa completament inesperada. El públic reia molt quan presentava les cançons i a mi de vegades fins i tot em molestava. Després va ser, com dius, un vehicle perquè la part lírica entrés millor. Ara és una cosa voluntària. M’interessa molt investigar aquest espai on, com deia, conflueix la broma més salvatge amb un batec del cor.
També hi ha molta amargura, molta nostàlgia en les teves cançons…
Jo sóc una persona que tendeix a la tristor, a l’abisme. Curiosament ho he trobat amb molts còmics. El fet d’escriure crec que ja pressuposa certa decepció vital: vols crear un altre món perquè en el que estàs no t’acaba de fer el pes.
El teu treball t’ha portat de gira per molts països. Tinc entès que a Lituània, per exemple, ets tot un fenomen.
No diria tant. La meva sort a Lituània va ser coincidir amb músics de molt prestigi del país, com Jurgis Didziulis, i el meu contacte amb el país en l’àmbit cinematogràfic. De fet, el guió de la pel·lícula que estem desenvolupant és una coproducció espanyola i lituana. Tot això ha fet que tingui un públic considerable allà, que alguna cançó hagi aparegut a les ràdios lituanes, etc. Fa poc vaig col·laborar amb Jurgis en una gira on apareixíem de sobte cantant en una biblioteca, un balneari… Vaig acabar cantant dins l’aigua amb la guitarra en un balneari perdut a terres bàltiques.
Has fet moltes incursions televisives com a guionista i presentador a diverses teles del territori nacional. Com ha estat/és l’experiència?
Jo tinc una part professional molt intensa com a guionista des de fa molts anys. Quan ho comento, molta gent em mira de manera estranya o ho pren com una broma perquè la meva part més visible és la musical. Els guionistes sempre estem amagats rere l’ordinador, però és una part molt important de la meva activitat professional que, a més a més, m’apassiona. Per altra banda, l’activitat de guionista i la meva actitud de showman m’ha portat a fer d’actor còmic a programes com el mític Noche de fiesta o a presentar un late night, a Ver-T TV, d’A3 Media. Fer d’actor o presentador em diverteix però quan es tracta de trobar-te a tu mateix, de créixer, prefereixo fer-ho escrivint.
També has irromput en el món del cinema.
El cinema ha sigut una gran alegria. La directora Belén Macías, que ja acumula quatre nominacions als Goya a la seva carrera, va confiar en mi per escriure i cantar dues cançons a l’última pel·lícula que va dirigir: Juegos de familia. Per una connexió molt ràpida entre ella i Juanjo Moscardó, l’autor de la idea original, vaig acabar treballant de coguionista. La pel·lícula s’estrena aviat i curiosament la primera seqüència és Paco Enlaluna fent un minimonòleg i cantant. Tarragonins, hem d’anar a veure-la! Ara estic treballant en el nou projecte cinematogràfic, A Marte sin mí, amb el qual he obtingut la puntuació més alta de l’Estat espanyol a les subvencions de l’IVAC. Això no passa cada dia. M’està obrint moltes portes i esperem que aviat sigui una realitat a les pantalles.
Parla’ns del teu nou àlbum, ‘Besarse de risa’, i futurs projectes.
Com a deferència a la ciutat on he nascut i he crescut, volia fer una presentació en primícia del disc abans de l’estiu. Després vindran la resta de teatres i sales dels llocs d’Europa on arribem. Vull fer una aposta per consolidar aquest alter ego que m’acompanya des de fa tants anys. Jo crec que aquest llunàtic s’ho mereix després de tants anys de feina constant i, en molts moments, dura. A la vessant de guionista també m’espera molta feina. Actualment sóc guionista d’una sèrie de comèdia a Castilla la Mancha TV i tinc dos projectes més de sèrie desenvolupant-se. He acabat una novel·la, La teoría del sacacorchos, que també estic guionant. Aquest any estic invertint il·lusió i esforços per donar activitat a la meva productora, Segundo Acto, gràcies a un nou equip de professionals amb els quals he començat a treballar.
Creus que des de les institucions locals es dóna prou suport als autors del territori?
Jo puc parlar del meu cas personal. Sent fidel a la veritat, el suport que he rebut com a artista local és que em cedeixin el teatre i una actuació a Santa Tecla ara fa quatre anys amb un caixet discret. La resposta oficial és que no hi ha diners. Com que no conec la realitat econòmica de les institucions ni les preferències pel que fa a la inversió, he de creure el que m’estan dient. Independentment de tot, jo per descomptat porto la marca Tarragona allà on vaig i crec que ho faig amb dignitat i professionalitat.