Després de tota una vida política a l’oposició de l’Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández i la seva formació (PP) han entrat al govern municipal gràcies al pacte d’estabilitat acordat amb el PSC de Ballesteros i amb Unió Democràtica de Catalunya. Amb Fernández parlem d’aquest nou escenari al consistori en una legislatura que afronta reptes importants com ara l’organització dels Jocs Mediterranis o l’inici de l’execució del nou Pla d’Ordenació Urbanística de la capital tarragonina.
Com ha estat la gestació del pacte de govern entre PSC, PP i Unió?
Hi ha dos moments decisius en el primer tram de la legislatura, que són les votacions al plenari dels Jocs Mediterranis i el dels pressupostos de la ciutat per al 2016. La nostra formació, amb vots favorables a la proposta del govern de Ballesteros, deixa clar la voluntat de sumar en temes estratègics de la ciutat i de governar plegats. Ha estat un procés natural durant tot el primer any, procés dificultat per la celebració de les eleccions catalanes i espanyoles, però crec que aquesta línia de confiança i la necessitat de constituir un govern estable ha provocat que tot arribi a bon port.
Des d’algunes forces de l’oposició, com ara Ciutadans, es diu que Ballesteros podria haver continuar governant sol.
Jo crec que sobre les necessitats que tenia el govern de la ciutat en sap més el mateix govern que no pas Ciutadans. El PSC sap que sense una majoria estable et passes els plenaris discutint sobre coses que no tenen importància, sobre coses que no tenen res a veure amb Tarragona i al final s’acaba bloquejant. És prou evident que es necessitava un govern fort davant la manca d’alternatives, ja que cap de les altres forces sumava per poder ser una alternativa a l’alcaldia de Ballesteros.
Com s’explica el fet que Alejandro Fernández estigui ara al costat de Ballesteros?
S’ha d’acceptar la voluntat dels tarragonins reflectida a les urnes. L’any 2011 jo no vaig guanyar, però tothom sabia que si CiU i PP sumaven es podia plantejar una alternativa a Ballesteros. Això va passar i jo em vaig sentir en l’obligació, perquè així ho van demanar les urnes, d’explorar un possible pacte amb Convergència, fet que al final no va ser possible.
Això, però, no es dóna en les circumstàncies actuals. Ara teníem dues opcions, quedar-nos a l’oposició o, el que hem decidit, entrar al govern per aportar estabilitat, centralitat i coherència el que resta de legislatura.
Què ha d’esperar la ciutadania d’un govern on hi ha el PP?
Primer de tot, tarragonisme. Si hem destacat per alguna cosa és per la defensa aferrissada de la ciutat davant d’ingerències de tercers. Segon, un compromís sagrat de ciutat, fet que ens agrada i ens il·lusiona. No estem aquí per deixar passar el temps. I crec que el PP de Tarragona pot aportar visió estratègica i capacitat de projecte de ciutat.
Està satisfet amb les carteres que el PP ha obtingut?
La veritat és que sí. S’ha de ser honest. Jo no em veia demanant urbanisme quan ja hi ha un regidor socialista, el senyor Josep Maria Milà, que és molt més entès que jo en la matèria. Les nostres responsabilitats (estratègia i marca de ciutat, civisme, turisme, via pública…) s’ajusten molt a les aportacions que des del PP ha fet sempre des de l’oposició.
Quines són les prioritats pel que queda de legislatura?
Les més immediates són fer uns bons Jocs Mediterranis i treballar perquè deixin un bon llegat, iniciar el desenvolupament del Pla General Urbanístic, dinamitzar l’economia local i apostar per la despesa social. Altres coses puntuals són projectar la ciutat i per donar sortida a temes encallats. Crec que aquesta legislatura donarem un ús al Banc d’Espanya, a la Savinosa i a la Ciutat Residencial. Altres temes, com el pàrquing Jaume I, em temo que trigaran una mica més.
Se sent còmode governant amb un alcalde que està imputat?
Miri, quan el senyor Pau Ricomà, d’ERC, va ser imputat en les investigacions del cas de CatalunyaCaixa, per mi hauria estat molt fàcil demanar la seva dimissió. Però no ho vam fer. Vam escoltar les seves explicacions i vam decidir que el millor era deixar que la justícia fes el seu camí. Al final Ricomà va ser desimputat i, per tant, crec que vam encertar en la nostra posició. La nostra manera d’actuar en el cas de Ricomà és la mateixa que ara apliquem amb Josep Fèlix Ballesteros.
