No sé per quins set dimonis ens costa tant felicitar o reconèixer, en vida, els mèrits de les persones que han prestat serveis a la societat. Estem més avesats a fer distincions post mortem. L’espai d’opinió d’aquesta setmana el dedicaré als inquilins de la delegació del Govern de la Generalitat a Tarragona, el convergent Quim Nin i el republicà Òscar Peris, respectivament. Tots dos, afortunadament, estan vius i encara donaran molta guerra.
Quim Nin és un home discret, optimista, diplomàtic, coherent, treballador i un veritable negociador. Confesso haver-lo atabalat en més d’una ocasió i a hores intempestives i impròpies. Per a aquells que em coneixen diran que això no té cap virtut, ja que, a banda de tossut, tinc una habilitat especial per embolicar la troca i tocar allò que no sona. Sempre he trobat un Quim Nin pacient i disposat a resoldre allò que té solució. No li agrada perdre el temps. És més llest del que sembla. La seva prudència és la seva principal consellera. Mai no m’ha enganyat i podria haver-ho fet. Tenia (i té) clar que qui menteix una vegada perd la credibilitat sempre. Durant aquests anys, tant en l’àmbit personal com a periodista (i fins i tot com a màxim responsable del Sindicat de Periodistes a Tarragona), vaig tenir la sort de demanar-li consells, resoldre més d’un conflicte i manifestar el meu malestar en més d’una ocasió. Però la sang no ha arribat mai al riu i ben puc assegurar que Quim Nin es fa estimar. El trobaré a faltar, a ell i a la seva capacitat resolutiva. Ha deixat el càrrec de delegat del Govern a Tarragona per ocupar al Palau de la Generalitat el despatx de secretari general. Estic convençut que ho farà bé i no farà massa soroll. Marxa deixant el llistó ben alt.
El seu successor, Òscar Peris, té un perfil diferent, però espero i desitjo que arribi amb ganes de sumar i no de fer política de capelleta. Més enllà de les famoses estructures d’estat cal dedicar el temps també a solucionar els problemes dels tarragonins (o almenys a intentar-ho). Estic convençut que Peris, tal com va fer Nin, sabrà estar a l’altura social i política d’un càrrec que ha de ser tot menys un «florero». Diposito confiança en el republicà i espero que en el seu nou «castell» tothom tingui cabuda.