«Disposo del meu temps sense horaris ni patrons… Es pot ser més ric?»

Entrevistem al dibuixant, humorista gràfic i caricaturista tarragoní, Miquel Villalba ‘ElChicotriste’

Per . Actualitzat el

Miquel Villalba “Elchicotriste”, col·laborador habitual de Notíciestgn, sempre té projectes entre mans. Recentment ha editat el llibre ‘A las Barracudas: El fin del bipartidismo’, una publicació de vinyetes satíriques de l’actualitat política nacional i internacional. Amb ell parlem de la seva professió i de l’estil de vida que l’acompanya.

Quan descobreixes la teva passió pel dibuix?

La van descobrir abans els meus pares fatídicament veient els meus gargots a les parets amb 3 anyets no complets i els meus mestres a les pàgines dels llibres de text.

Com definiries la teva obra?

Eclèctica, sense rumb ni perfil definit. Dibuixo en papers, murs i consciències.

L’humor gràfic és una professió o una manera de viure?

És un estat d’ànim, una filosofia de vida o, senzillament, un exabrupte.

Dibuixes per diners?

Dibuixaria sota un pont i amb pedres si no tingués retoladors. Els ocells volen, els peixos neden i els dibuixants dibuixen.

Vius només de dibuixar?

Més aviat dibuixo per viure, i actualment sí, pago el lloguer amb els meus acudits i il·lustracions. Dibuixar en realitat és l’activitat més «normal» del món, sigui feina o no. Tots naixem dibuixants perquè és un llenguatge que tenim incorporat de manera instintiva, tots els nens dibuixen fins que, en un cert punt, molts ho deixen córrer. Molt em temo que això es deu a un dèficit del sistema educatiu, però aquest seria un tema que ocuparia llibres i llibres.

Vius o sobrevius?

Sobrevisc, com qualsevol altre funcionari de la vida. Som becaris de temps i fem el que podem amb allò que tenim fins que s’abaixa el teló. I la vida és dura per a tothom pel simple fet d’existir. En referència al meu tren de vida com a dibuixant et diria que visc «a lo grande» perquè porto una vida minimalista, necessito ben poc, no tinc ni cotxe ni casa en propietat, en canvi tinc íntegrament a la meva disposició tot el meu temps i en faig ús a la meva voluntat sense horaris ni patrons… es pot ser més ric?

Fins a quin punt l’humor de les vinyetes s’ha de basar en la crítica?

L’humor, per definició, no deixa de ser crític, perquè tot allò que ens fa riure o somriure es basa en un judici de reüll de nosaltres mateixos. En les situacions representades als acudits, posem per cas de sàtira política, el menys important és el personatge que protagonitza la vinyeta. Jo puc caricaturitzar Bárcenas, Rato o Pujol per parlar d’un escàndol financer, però la indignació que suscita la imatge, encara que destil·lada per l’humor i transformada en somriure, la provoca la mesquinesa, la corrupció, en aquest cas representada per aquests personatges. L’humor es basa en una anàlisi crítica i alhora condescendent dels nostres punts febles. Fins i tot l’humor més blanc. Si prenem com a exemple les tires dels Peanuts de Schultz, cadascun dels seus personatges ens fan somriure perquè són arquetips de la conducta humana. Riem de la vagància d’Snoopy perquè la reconeixem en nosaltres, riem de la por de Charly Brown perquè la reconeixem en nosaltres, riem de l’antipatia de Lucy perquè la reconeixem en nosaltres.

La política és el filó més important per a un humorista gràfic?

Els humoristes gràfics no disparem contra la política de veritat, que és la ciència que tracta de l’organització de les societats humanes en el seu benefici global. La política en la seva essència és ètica pura. Els humoristes gràfics disparem contra el circ dels personatges que han fet d’aquesta ciència un negoci barroer i egocèntric.

Alguna vegada t’han censurat vinyetes?

L’únic que es pot censurar vinyetes és el mateix autor no parint-les (i això malauradament passa sovint). De cara a la «no publicació» editorial dels meus dibuixos, he patit alguns episodis, sí.

I alguna vegada t’has negat a un encàrrec?

Moltes, per qüestions ideològiques, i alguns col·legues m’han criticat per això i ho han definit com a falta de professionalitat, però jo penso que un humorista gràfic té una responsabilitat moral. Vulguis o no, la sàtira genera opinions, modifica perspectives, crea tendències, i no pots crear tendències ni generar opinions amb el teu treball que vagin en contra dels teus propis criteris.

Fins a quin punt les teves vinyetes es corresponen amb la realitat?

La realitat no deixa de ser una ficció, en el sentit que tot el que percebem passa pel nostre propi filtre. Existeixen tantes realitats com filtres que la interpreten, en aquest cas, la «realitat» que jo represento amb els meus acudits és una més, la d’un humorista gràfic amb les seves eines. Si aconsegueixo treure un somriure, he reeixit. Si a més porto a reflexió, doncs doble satisfacció.

Quin és el teu somni com a dibuixant?

Poder desenvolupar la meva feina amb total llibertat i seguir pagant el lloguer fins al final. No demano més, però tenint en compte la realitat de la nostra professió en aquest país no és fàcil.

On estàs publicant actualment?

En l’àmbit local faig l’acudit diari per al digital tottarragona.cat, i la vinyeta del vostre setmanari, Notíciestgn. També col·laboro amb la revista digital setmanal El web negre. En l’àmbit internacional faig vinyetes per a la plataforma holandesa Cartoon Movement, que es distribueixen per diaris de tot el món, i a França a la revista satírica Siné Hebdo, que és un dels exponents d’humor gràfic més potents d’aquell país. I, eventualment, a través de l’associació Cartooning for peace al diari Le Monde.

També et veiem a TV3….

Es tracta d’un projecte que va suggerir el company Jaume Capdevila “Kap” a la direcció del programa Els Matins de TV3. Som un grup de vuit dibuixants que anem rotant cada divendres improvisant acudits en directe a la tertúlia. És un format innovador en aquest país.

Has publicat el llibre ‘A las Barracudas: El fin del Bipartidismo’… com va?

Tenint en compte que és un llibre «proscrit» i fora del circuit comercial, molt bé. Pel seu contingut d’extrema incorrecció política, no hauria pogut mai ser publicat sense la col·laboració dels seus més de 100 editors de tot el món, als quals estic molt agraït. Qui ho vulgui el pot adquirir a la botiga virtual de l’Instituto Quevedo del humor o, a Tarragona, a la llibreria La Capona i a Tarracòmics (al carrer Gasòmetre).yo dibujado