L’alcalde va demanar durant la conferència sobre l’estat de la ciutat que, per avançar, s’hauria de trencar el pessimisme, molt intrínsec en la societat tarragoní. Comparteixo la inquietud de Ballesteros i faria el que fos perquè la mentalitat d’aquesta ciutat, amb seqüeles del força extra dimensionat de l’Església i de l’exèrcit, es reduïssin al mínim. És ben cert que Tarragona no avança perquè la seva gent no creu en la seva potencialitat com a ciutat i com a poble. Sembla que a uns quants –als de sempre– els va millor l’immobilisme o la política del «ni tu ni jo». Si fem un repàs a l’hemeroteca ens adonarem que de Tarragona han sortit veritables cracks en diferents àmbits professionals. Però tinc la sensació que l’enveja no permet que alguns vegin més enllà del seu melic. La innovació, la capacitat d’esforç i la creativitat són elements que podrien definir perfectament els tarragonins. Però manca un factor fonamental i alhora imprescindible: creure-s’ho. Hi ha emprenedors que no han deixat mai de fer-ho, tot i ser objecte de comentaris jocosos i desagradables. Molts han optat per fer-se l’orni i tirar pel dret, intentant captivar l’atenció del públic (els ciutadans més inquiets). El Carnaval de Tarragona no té res a envejar als d’altres indrets de la geografia espanyola. Fins i tot els americans l’enalteixen. Nosaltres, en canvi, mai estem satisfets i, si alguns poguessin, l’eradicarien. La Disfressa d’Or (amb l’excepcional col·laboració del «Feriante», és a dir, Jordi Viñolas) i el concurs de Drag Queens, organitzat per Sergi Carrillo, són dos exemples que podrien il·lustrar la capacitat i la creativitat que té Tarragona. Aquests esdeveniments socials i d’entreteniment, perquè deixin de ser tan endogàmics, haurien de tenir el suport total i absolut de les institucions i aconseguir que esdevinguin referents. No només es viu de castells, de Tàrraco Viva o de patrimoni històric… El secret és saber ampliar el ventall d’activitats que s’ofereixen a tots aquells que ens visiten. El dia que siguem capaços d’alçar la mirada, ens adonarem que Tarragona té potencialitats encara per explorar i que estem preparats per enlairar-nos sempre que les mentalitats ens ho permetin. Tarragona no és una ciutat qualsevol i no em refereixo només al seu paper com a capital de província. Em refereixo als cracs que sovint han d’abandonar la seva ciutat perquè a Tarragona s’aplica massa allò de «en casa de herrero, cuchillo de palo». Sort que sempre som a temps de modernitzar-nos i fer que deixi de ser veritat allò que Tarragona pertany només a uns quants… M’enteneu, oi?
Fotografia de Jonathan Oca.