En plena digestió del nomenament del nou president de la Generalitat, coneixem el nom del conseller de Salut, Antoni Comín. Per primera vegada no és un metge, fet que ha suscitat comentaris de tot tipus, i més quan, coneguts els primers nomenaments del seu departament, veiem que aquests tampoc pertanyen a la professió d’Hipòcrates. No és requisit ni és necessari que un conseller o ministre sigui un especialista o un professional de l’àrea de la qual és responsable; de fet, no acostuma a ser així en la majoria de països del nostre entorn; Ernest Lluch, el ministre de Sanitat que més empremta ha deixat en el sistema sanitari espanyol, n’és el millor exemple.
El que sí que se li ha d’exigir a qualsevol ministre o conseller és que sigui un bon polític, que comprengui ràpidament el seu àmbit de responsabilitat, que estableixi prioritats clares i dissenyi polítiques transformadores destinades a millorar el sector i, en conseqüència, la vida dels ciutadans. També que s’envolti d’un equip capaç de dur-les a terme amb eficàcia i comunicar-les amb empatia i pedagogia als ciutadans i, en aquest cas, també als professionals sanitaris.
De fet, fins i tot pot acabar sent un element positiu que el nou conseller no pertanyi a l’oligarquia de la sanitat catalana. Ja veurem si és capaç, per una banda, de defugir els seus cants de sirena i, per l’altra, de no caure en discursos populistes i faltats de rigor.
Els reptes del nou conseller no són menors, perquè molt em temo que per refer la confiança i la credibilitat perdudes no serà suficient revertir les nefastes conseqüències que les polítiques d’austeritat han significat per als ciutadans i per als professionals del sector. Confiança i credibilitat són les fites a assolir, quelcom fàcil de perdre i molt difícil de recuperar i que, des del meu punt de vista, són indestriables de l’establiment, respecte i garantia dels drets dels ciutadans i dels professionals, de la fiabilitat de les seves paraules i del compliment dels seus compromisos. Sabem del compromís personal del nou conseller amb els drets de ciutadania, intrínsecament lligats a l’equitat territorial i social. Ara cal posar-ho en pràctica.
Molts són els temes de l’agenda política del nou conseller i del seu equip, però em permetré, modestament, assenyalar-ne breument alguns. En un primer bloc destacaré aquells en els quals calen canvis i resultats immediats i a curt termini; i en un segon apartat, aquells de caràcter més estructural i reformista que requereixen més reflexió, diàleg i acords.
En el primer apartat, hem de situar la reversió de les conseqüències de les retallades, especialment en quatre àmbits. Primer, cal establir temps d’espera garantits per a qualsevol acte o prova mèdica i intervenció quirúrgica juntament amb el dret del pacient a reclamar el seu compliment. Segon, cal revertir el preu pagat pels professionals per l’austeritat, ja que no només l’estan suportant a les seves butxaques, sinó també en el deteriorament de les seves condicions de treball. Tercer, és urgent garantir la renovació tecnològica dels centres sanitaris i traslladar la innovació tecnològica i farmacèutica al sistema sanitari. Quart, el més injust, reduir les desigualtats en salut generades tant per raons socioeconòmiques com territorials –els experts diuen que són clarament evitables i han teoritzat sobre la falta d’ètica i moral de qui les permet– i que han estat confirmades i validades per diferents estudis recents; el de l’Ajuntament de Barcelona (2015) estableix en 10 anys la diferència d’esperança de vida entre els diferents barris de Barcelona i el més recent de l’AQUAS sobre l’anàlisi territorial dels efectes de la crisi econòmica en la salut de la població.
En el segon apartat hem de situar respostes i reformes de caràcter més estructural per fer front al nou context demogràfic d’increment de l’envelliment i creixement de les necessitats relacionades amb la dependència i la cronicitat que faran imprescindible un abordatge integral sanitari i social. Ara bé, respostes també destinades, no ho hem d’oblidar, a donar resposta a la percepció que el sistema sanitari és opac, que està sota sospita, a la notable manca de credibilitat dels responsables sanitaris i, en definitiva, al qüestionament per part d’alguns del model sanitari català. Convençuda que el sistema sanitari català no és un cau de corrupció, és inqüestionable que són necessaris canvis que han de passar, com a mínim, per més participació dels ciutadans i dels professionals, més informació, més transparència en l’assignació de recursos i serveis i, sobretot, pel retiment de comptes tant en resultats de salut, com econòmics, de funcionament i dels òrgans de direcció i govern de les entitats, públiques o no, que presten serveis sanitaris pagats amb els impostos de tots els catalans i catalanes. El desgast d’aquests darrers anys fa imprescindible regenerar el model o, més ben dit, redissenyar-lo des de la distància amb els interessos corporatius i empresarials i des de l’anàlisi i coneixement dels desafiaments futurs amb proximitat territorial i la complicitat dels ciutadans.
Els reptes són importants, vitals m’atreveixo a dir, per la supervivència d’un bon sistema sanitari, ja que ens juguem no tan sols el present sinó també el futur d’un sistema que, com l’educatiu, és el garant d’una igualtat a recuperar, sempre al servei de tots els ciutadans i amb la complicitat dels professionals sanitaris.
Antoni Comín és el nou conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya.