No sé quan va començar això dels sopars de Nadal, però crec que la cosa se n’està anant de mare. Com que avui en dia tots som polifacètics, multidisciplinaris i «xipiritiflàutics», tenim mil sopars. Que si sopar d’empresa, sopar amb els companys de classe, amb els de futbol, els de ping-pong o cúrling. Sopar amb les de ioga, tai-xi, pilates, reiki… Amb els de macramé, els de suflé i els de pedigrí… Total, tenim més sopars que una edició de Masterchef, així que per quadrar calendari has de començar tres mesos abans. Però no importa quants sopars tinguis, tots són iguals. En tots hi ha algun il·luminat que coneix un lloc boníssim que posen un entrecot per «només» 20€ el menú. Com que el lloc no el coneix ni sa mare, arribes amb la llengua fora després de fer més tombs que la roda d’una noria i aparcant a un lloc de minusvàlids (total, la policia no treballa per Nadal). Evidentment, quan arribes ja hi ha gent fent una cerveseta tranquil·lament, concretament aquell paio que sempre li fa la pilota al «jefe» i et deixa en evidència per fer tard. Si és un sopar de classe, el paio estarà parlant amb la noia que t’agrada. Però no et preocupis, sempre hi ha algú que ho fa pitjor que tu, un que arriba quan tothom és a taula després d’haver deixat el cotxe en un pàrquing d’ambulàncies. Per què? Perquè sempre hi ha qui ho fa pitjor que tu.
Però abans d’això, ha arribat el moment de seure a taula. Aquell moment en què esculls la gent amb què hauràs de parlar durant les tres hores del sopar. Tu ja havies fet la teva alineació titular a casa, els amics amb els quals rius i la noia que t’agrada. Així que et passes tot l’aperitiu intentant ajuntar-los a tots i trobar un lloc a la taula, però veus com, un a un, te’ls van segrestant fins que et quedes amb el teu millor amic. Li dius que agafi lloc mentre vas al lavabo i quan tornes veus que tothom està assegut i que no t’ha guardat el lloc. Ell et mira amb cara de cadell demanant-te disculpes però tu només veus «fill de sa mare», escrit al front. Així que comença el joc de les cadires per trobar un lloc amb gent més o menys normal i a prop dels teus amics. Però l’últim se l’ha emportat el teu millor amic, així que et toca seure a la punta amb el paio més avorrit i el més friqui del sopar. És igual que sigui la gent del curs de risoteràpia o la celebració del 25è aniversari del Club de la Comèdia, sempre hi ha un tio més trist que Bambi el dia de la mare. Tant fa que li expliquis acudits, ell es quedarà com un cactus. Però el que tens al costat no ho entén, és el típic gracioset sense gràcia que no para d’explicar els pitjors acudits de la història. Un paio que no entén que un acudit de prostitutes no fa gràcia a la pobra senyora que té al costat. Però ell li repeteix, per si no l’ha entès. Tu intentes evadir-te de la realitat a base de vi i d’intentar fotre cullerada a les converses dos llocs més enllà en la qual no paren de riure, però l’únic que es gira és el teu millor amic que et somriu demanant-te perdó abans de girar-se per seguir xerrant. Evidentment, el pilota s’ho ha muntat per seure al costat de la noia que t’agrada i no para d’explicar acudits tan dolents com vells mentre ella no para de riure. Com a mínim soparé bé, penses. Però quan porten els entremesos veus que en realitat son «entre-mesas» i que el teu col·lega dels acudits s’ho està menjant tot. Comencen a servir l’entrecot. «Ho sento senyor, l’entrecot s’ha acabat així que si no és molta molèstia, li servirem un bistec». Un bistec que té més nervis que un nen la nit de Reis. Arriba el moment de la cigarreta abans de les postres i t’aixeques a veure si aconsegueixes parlar amb algú. De camí et creues amb la teva noia i el subnormal que l’acompanya a fumar (però si ell no fuma!). Et fiques cinc minuts al seu lloc per parlar amb els amics, temps just en què arriba ell amb ella i t’avisa que ja estan servint les postres. No! Efectivament, el gordo gracioset ja ha fotut cullerada al teu pastís i et pregunta amb la boca plena si el volies. Com a mínim serà barat, «només» 20€. Però resulta que el menú només incloïa dues ampolles de vi per cada vint persones així que toca abonar la diferència: 60€, magnífic. Veient el percal decideixes marxar cap a casa i t’acomiades amb la mà. Ella et pregunta si ja marxes i tu li contestes que estàs cansat, que demà (diumenge) matines (mentida). T’ofereixes a portar-la a casa però ella et diu que ja la porten mentre et pica l’ullet amb doble sentit.
Marxes a buscar el cotxe contant rajoles. De sobte recordes que l’havies deixat a minusvàlids i penses «és Nadal, qui treballa avui?». Però no és Nadal, és 3 de desembre i a més del guàrdia, ha vingut la grua que t’ha canviat el cotxe per una enganxina. Penses agafar un taxi però no et queda un duro ja que «només» portaves 60€… Ets a la parada de bus a punt d’engegar-ho tot quan veus l’altre, el que ho fa pitjor que tu, emmanillat per aparcar a l’hospital, i t’adones que podria ser pitjor. Rius tu sol. Arriba el bus i al primer seient hi ha una noia que fa la mateixa cara que tu. Sembla que li ha passat el mateix. Serà una bonica història.