Un parell de dies a Brussel·les, convidat per l’eurodiputat d’UDC, el barceloní Francesc Gambús, juntament amb altres periodistes catalans, han estat suficients per comprovar en primera persona 
que el procés català està força lluny de convertir-se en tema prioritari per a la Unió Europea (UE). De moment, la incidència del cas català al Parlament Europeu es limita a converses improvisades als passadissos de l’eurocambra, però en cap cas la delicada situació política que es viu entre Catalunya i Espanya és a l’agenda oficial del màxim organisme de la governança al continent. L’Europa dels 28, on, per cert, Espanya té força poder, té a hores d’ara altres preocupacions, com ara la gestió de l’entrada de refugiats sirians a l’eurozona o el problema de seguretat pública dels estats membres davant l’amenaça del terrorisme gihadista.
Sovint s’ha parlat d’un hipotètic suport de la Unió Europea en cas que Catalunya es convertís en un estat independent. Aquest extrem, ara per ara, és ben improbable, ja que la UE no té el cas català entre les seves prioritats. El procés sobiranista és, a efectes oficials, un «afer intern de l’Estat espanyol» i, per tant, no li correspon a la UE entrar en valoracions. Si bé és cert que en el si del Parlament europeu sorprèn la manca de capacitat dialèctica mostrada pel govern de Rajoy envers les aspiracions catalanes (sobretot si es compara amb el cas escocès i el comportament del primer ministre britànic David Cameron), la realitat és que l’eurocambra no farà públic cap posicionament contrari als interessos de l’Estat espanyol, un dels pesos pesants del club que conformen ara per ara l’Europa dels 28. A més, la mateixa UE no té gens d’interès a facilitar la fragmentació d’un estat membre, ja que això podria donar pas a la proliferació de processos similars a la resta d’estats europeus integrats per regions amb identitats nacionalistes i cultures pròpies.
Parlant amb eurodiputats i algun corresponsal català que cobreix l’actualitat de la UE des de Brussel·les, es constata la importància que tenen a l’eurocambra la cinquantena de diputats que aporta l’Estat espanyol. I no només pel nombre d’escons que ocupen, cabdals per assolir les majories necessàries per tirar endavant decisions en el ple parlamentari, sinó també pel prestigi de què gaudeix actualment Espanya dins del marc europeu. I és que l’Estat espanyol presenta uns índexs de creixement econòmics superiors a la mitjana europea, fet que per als ideòlegs de la política econòmica de l’eurozona en temps de crisi és un exemple de bones pràctiques. Per a la UE, el govern de Mariano Rajoy ha aplicat durant els darrers anys les consignes convingudes pel màxim organisme europeu i ara n’està recollint els resultats.
Amb aquest escenari, Catalunya té difícil tocar la fibra sensible de les institucions europees, que prefereixen que els governs espanyol i català arribin a una entesa satisfactòria. En cap cas es planteja un escenari en què la UE actuï com a mediadora en les difícils relacions que regnen entre Catalunya i Espanya.