Cinc lectures del 27-S

Professionals de la comunicació del territori analitzen els resultats i les repercusions de les eleccions al Parlament

Per . Actualitzat el

LahozRicard Lahoz

Director Fet a Tarragona

El procés avança

Les urnes han clarificat la voluntat dels catalans d’avançar cap a la creació d’un nou estat. No hi ha projecte polític alternatiu a la independència. El mandat democràtic –amb una participació rècord– avala el procés sobiranista. Victòria històrica de les forces independentistes al Parlament i èxit espatarrant de Ciutadans com a referent de l’unionisme.
El 27-S no obre la porta a una declaració unilateral d’independència, però permet seguir avançant pel camí de la ruptura que hauria de culminar amb un referèndum. El 27-S representa una derrota inapel·lable de l’immobilisme espanyol del PP i una difuminació de les terceres vies representades per Catalunya Sí que es Pot i Unió. A partir d’aquí, la correlació de forces de Junts pel Sí i la CUP fa preveure una gestió complexa del procés i de la configuració del nou Govern.
La ciutat de Tarragona es referma com a plaça forta dels no independentistes. La victòria de Junts pel Sí queda esmorteïda per la pujada espectacular dels d’Albert Rivera. En conjunt, però, el procés agafa noves forces per seguir endavant.

 

BonetJosep Maria Bonet

Periodista

Missatges clars

Acabem de viure la campanya electoral més polaritzada i dura que recordo. Tot i així, l’estratègia plantejada per alguns, basada en l’enfrontament sense alternatives, és a dir la del sí contra el no, ha fracassat estrepitosament. Això és així perquè la gent ha anat a votar massivament i, per tant, la voluntat de la ciutadania ha quedat claríssimament expressada. Tres són els missatges clars: primer, l’independentisme no és, ni de bon tros, majoritari ni té força suficient per instrumentar cap procés ni es pot considerar dipositari de cap voluntat majoritària; segon, Ciutadans obté un suport electoral molt important duplicant, de sobres, la seva presència al Parlament la qual cosa augura també una presència decisiva d’aquesta formació a les pròximes eleccions generals; i, tercer, el bon resultat del PSC demostra que hi ha molta gent que prefereix el diàleg a l’enfrontament, la sensatesa a la crispació i la coherència a l’oportunisme. La captinença i el sentit de la responsabilitat política que ha demostrat el PSC proposant solucions i acords en comptes de buscar enfrontaments i baralles oportunistes, s’ha vist reconegut. La claredat d’idees del PSC és una garantia per als interessos de Catalunya.

 

RamosGuillem Ramos-Salvat

Director delCamp.cat

Just pel «Sí»?

Potser sí. No és una majoria aclaparadora del «sí» i, en diputats a Tarragona, som on érem. De 10 a 9+1. Però les coses han avançat i ara en tenim una radiografia clara. Sabem si és nen o nena. Cal treure la calculadora per veure que Junts pel Sí ha sumat més vots absoluts que Convergència i Unió i Esquerra junts l’any 2012. Tenint en compte que ara Duran i Lleida ha tirat pel dret —tot i que ha tret poc més de 10.000 vots a Tarragona—, l’avenç dels postulats secessionistes són innegables. A tot això hem de sumar també els vots de la CUP. Des de 2012 el partit de l’esquerra independentista ha sumat 17.700 vots nous. En total, doncs, més de 202.500 persones han votat contra la por un clar «sí» a fer un país nou. Fa dos anys —amb CiU amb Unió i encara amb la puta i la Ramoneta ben vives— al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre es van sumar uns 184.000 vots (en aquelles eleccions es va presentar Solidaritat per la Independència). Gairebé 20.000 persones més han dit «sí» avui. Hem trencat alguns mites. Tarragona no és l’Àlaba catalana. Prou. L’espanyolisme suma 117.000 vots a casa nostra i encara esperem que PSC i ICV-Podemos ens expliquin què volen ser quan siguin grans.

 

AbelloXavier Abelló

Director TAC12

Tarragona també és Catalunya

Si repassem per sobre els resultats obtinguts a la circumscripció de Tarragona aquest 27-S veurem que no difereixen gaire dels resultats globals que es van produir arreu del país. A Tarragona també va guanyar per escons la independència, però no per vots. Per molt poc, si vostès volen, però el 49%, no és el 50%, fet que ha donat un carreró de sortida a les forces del «no» que no van perdre ni un minut a destacar aquesta circumstància.
Com passa sempre en unes eleccions, siguin de la tipologia que siguin, sempre hi ha uns que guanyen i uns altres que perden, tot i que molt sovint, massa potser, costa reconèixer la derrota. És l’exemple, en aquesta ocasió, del Partit Popular. Tot i que el mateix Alejandro Fernández manifestava que havien obtingut uns mals resultats i que alguna cosa havia de canviar, ja que estan vivint un any absolutament horrible, no va voler perdre l’oportunitat de cridar ben fort que qui havia perdut la nit del 27-S era l’independentisme perquè, segons el discurs oficial popular, per cert compartit fins i tot pel diari El País, el sí va guanyar les eleccions però no el plebiscit.
No és la meva intenció en aquestes quatre línies reiterar i reiterar encara més el debat sobre escons i/o vots. Els números d’aquestes eleccions són prou clars per saber quins són els que van guanyar i els que no, i segurament que tots estarem d’acord que les candidatures de Junts pel Sí i la CUP estan entre els guanyadors i que la majoria de candidatures que defensaven el no estan a la banda dels perdedors, amb l’excepció de Ciutadans que, com ja s’esperava, va saber aglutinar la majoria del vot «unionista», deixant literalment a la cuneta el Partit Popular i fent descarrilar un PSC que, tot i que ha aguantat la ventolera en contra, tampoc no pot dir que ha guanyat. Ciutadans no deixen de sorprendre elecció rere elecció, en aquesta ocasió guanyant fins i tot a Vila-seca. Caldrà veure i analitzar ara si aquesta progressió es pot mantenir quan comencin a tenir responsabilitats de govern. Amb els números a les mans, tots som conscients, crec, de qui va guanyar i de qui va perdre diumenge i això, com a mínim, hauria d’obligar els qui fins avui no han volgut moure fitxa a buscar solucions des de la política i no des de cap altre escenari més.

 

Carod-RoviraJosep Lluís Carod-Rovira

Filòleg

Cecs, guerxos, genyos…

Un marcià que aterrés aquí, aquests dies, i volgués informar-se dels resultats de les eleccions a Catalunya, tindria un problema. Se’n faria una opinió clara i inequívoca consultant qualsevol mitjà de la premsa internacional («Victòria independentista a Catalunya») i, alhora, observant allò que diu la premsa espanyola («Cataluña dice NO a la independencia»). La conclusió, lògica, seria que es refereixen o bé a eleccions diferents, o a Catalunyes distintes. Però alguna cosa estranya detectarien en constatar la unanimitat de tota la premsa europea i del món democràtic en llegir uns resultats electorals i just la lectura contrària que se’n fa a Espanya. Neguen l’evidència i amaguen la realitat. I així no es resol mai cap problema. Han de moure fitxa i si no ho fan, Catalunya estarà legitimada per fer-ho i el món ho entendrà. Aquí no farem marxa enrere i no ens pot dir que hem perdut, amb 72 escons, aquells que només n’han tret 11 i el 8,5% dels vots.