Hem sentit proclamar una vegada i una altra, especialment en els darrers dies, setmanes i mesos, per boca de polítics destacats i suposadament responsables, el reialme indiscutible de la llei per assegurar la convivència pacífica, pròspera i dinamitzadora dels ciutadans. I no dubto que sigui així si entenem que la convivència té com a vincle d’unió la llei. Però la llei és l’únic vincle que uneix? I, si n’hi ha d’altres, aquest és el millor? I si resulta que, en lloc de la llei, el vincle fos la llibertat? I si fos l’amor? Dir que només la llei garanteix la convivència ciutadana i que sense la llei la societat seria una jungla és entendre la societat sobre la base del contracte, una idea que van patentar els il·lustrats francesos, com és sabut.
Els cristians, que en definitiva som, enmig dels homes i de la societat humana, un grup d’homes i dones que creuen en Jesucrist, grup establert en aquest món en forma de societat, sabem que allò que ens uneix no és la llei, encara que les autoritats religioses ens ho vulguin fer creure, sinó l’amor. I sabem que Déu només uneix els qui estan units en i per l’amor.
Amb ocasió de la pregunta dels fariseus, que li demanaven la seva opinió sobre el divorci, Jesús respon taxativament: «Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi». I Déu no uneix l’home amb la dona -–en definitiva, l’única perspectiva d’unió matrimonial que contempla en el Nou Testament és la d’un home amb una dona, per raons que no és el moment d’escatir– per cap mena de llei contractual ni per cap mena de norma derivada d’un context social, polític o econòmic, sinó en la mesura en què l’home i la dona estan units en i per l’amor. Déu estima l’amor dels qui s’estimen, per bé que, amb la seva omnipotència pot fer que hi hagi amor allí on no n’hi ha.
L’espectacle d’avui de les relacions de parella és gairebé dantesc.
Però la situació actual, a part de revelar, com qualsevol altra situació, la conflictivitat i la feblesa congènita de les relacions humanes, no fa res més que manifestar un frau monumental: la substitució de l’amor, que és pacient i fidel, per altres motivacions més aviat rastreres, per molt que es vulgui embolcallar-les amb el llenguatge de l’amor. I dubto que la situació actual la pugui resoldre la llei humana, per molt benintencionada que sigui, i ni tan sols el Dret Canònic, per molt reformat que sigui.