Últimament tinc la sensació que tenim el maquiavel·lisme pujat. Com si hagués baixat «nostro senyor» a repartir missions divines; hi ha molta gent que ha emprès la seva jihad particular i dedica la seva vida, o com a mínim el seu mur de Facebook, a lluitar per la causa més justa. La seva. I, és clar, com que tenen una missió divina per complir, han decidit aplicar fil per randa el dictat del príncep: el fi justifica els mitjans. Parlo, per exemple, de la polèmica del famós Toro de la Vega. Fa molts dies que llegeixo comentaris i articles sobre la neandertalitat dels habitants del poble i veient imatges on uns i altres s’escridassen, s’insulten i, si la distància ho permet, es peguen. I tot això em fa pensar, tot s’hi val? S’hi val tot per preservar una tradició? S’hi val tot per defensar un animal? No vull dir qui dels dos té raó, de fet, com diria Descartes, la raó és el do més ben repartit, ja que tothom en creu tenir la major part. El que tinc clar és que els dos perden les formes. També fa dies que llegeixo sobre la reina de les travetes, una reportera que es dedicava a tombar els refugiats que intentaven creuar la frontera per filmar-los després. I em torno a preguntar: tot s’hi val?
Però el que em té realment preocupat és el nostre debat sobre allò que uns anomenen llibertat i d’altres, separatisme. Miri on miri, veig, llegeixo i sento parlar del tema. Tinc el WhatsApp ple de «memes» i no puc anar a un concert sense que algú comparteixi la seva postura sobre «el nostre futur». No m’entenguis malament, m’agrada que hi hagi debat al carrer, el tema no és per a menys. També accepto amb més resignació que alegria que, sense que importi el color, la majoria de gent que parla ho fa més amb demagògia i frases fetes que amb informació contrastada. Això potser donaria per a un altre article. Però el que no accepto, o més ben dit, no m’agrada haver d’acceptar és la demagògia oficial. I no parlo només dels discursos polítics, dels que desgraciadament no espero gaire, parlo dels mateixos mitjans de comunicació. Aquella gent que un dia va estudiar periodisme per poder informar sobre la veritat, aquella gent que sovint critica els informatius de la competència perquè són manipuladors, han decidit que tot s’hi val. Han aparcat l’ètica professional per donar suport a la seva causa (sigui la que sigui) i omplen pàgines inventades sense tenir ni remordiments. I si preguntes, després d’indicar-te qui ho fa encara pitjor, et donen un substitut edulcorat de la frase «el fi justifica els mitjans».
Senyores i senyors, nens i nenes (si, vosaltres també participeu compartint a Facebook) vull fer una pregunta: tot s’hi val? S’hi val mentir a la societat per intentar convèncer de com són de dolents els que pensen diferent? S’hi val generar mal rotllo omplint el cap de la ciutadania amb problemes que no existeixen ni existiran?
El més trist de tot és que tota aquesta gent, tordesillanos, animalistes, polítics i periodistes; tan centrats en el fi, no s’adonen que utilitzant aquests mitjans provoquen l’efecte contrari. Lluitar per la pau és com emborratxar-se per l’abstèmia. Els tradicionalistes han aconseguit posar la seva tradició al punt de mira de tot l’estat. Els qui defensen el valor de la vida acaben posant en perill la seva i la de més persones, que, tot i que de vegades se’ns oblida, també som animals que cal protegir. Els unionistes aconsegueixen la desunió i aquells que lluiten per la llibertat, acaben atemptant contra la llibertat dels altres. Potser és que en realitat tots plegats no estan tan interessats en la tradició, la vida, la unió o la llibertat com diuen. Potser tenen un fi diferent del que prediquen o simplement intenten legitimar la seva violència. Una cosa tinc segura, per ells tot s’hi val. I per tu?